Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

Bailen 22, una experiènia siberiana

Gent entesa m’assegura que Bailèn 22 és el millor bordell de Barcelona. Em parla de princeses esveltes d'educació exquisita amb uns pits i uns culs imponents. Un empresari m’explica que es va enamoriscar d’una deesa negra que li parlava català mentre negociava una mamada per un client que li fa molt gasto: “Li hagués quedat tant bé el meu blanc a la cara!”. Un amic que està acostumat a tot em confessa que li costava sortir-hi sense follar quan encara no havien prohibit les habitacions. Un altre entès remarca l’estil amb què les noies van darrera la teva cartera. I no sé qui em diu que amb algunes s’hi casaria.
La pastisseria me la prometen tan bona que al final no sé si vaig a veure prostitutes o sirenes. Impossible crear expectatives més altes sobre un bordell. Sobretot tractant-se de Bailèn 22, que es fa passar per discoteca. Com que sucar-hi no té cap mèrit, perquè pagant santa Pere canta, tot el joc consisteix a buscar aquell moment en què el client confon la prostituta que li vol estirar els quartos amb una noia qualsevol. Moment màgic, realment.
Doncs amb la il·lusió de viure'n un m’hi presento, il·lusió, com totes les meves, absurda. Per començar les noies van massa destapades. Les úniques que em fan gràcia són les que s’han vestit per marxar a casa d’un client. Sense el filtre de l’amor, el nu pelat només s’aguanta si és de marbre i l’ha esculpit un artista classicista. Vull dir que quan no hi poses comprensió, fins i tot a una dona de pel·lícula li convé portar una mica de roba; per allò de la il·lusió de desembolicar. Si encara es tracta d’un cos en moviment, com el de les noies que ballen dalt de la barra fent contorsions al voltant d’un pal de bomber, mira: s’accepta parlar d’erotisme. Però les noies que es passegen per la discoteca amb top, pantalonets d’aeròbic i talons farien més efecte sinó volguessin fer-ne tant.
Parlo per mi, perquè la clientela fa cara de satisfacció i és jove, rica i sana. La discoteca és plena de nois guapos encantats de fer els rituals del flirt amb ties bones que cobren. Alguns només vénen a mirar, però mirar és difícil perquè si insisteixes massa en uns pits o una cara bonica segur que hauràs de pagar o treure’t de sobre la propietària. No sé si aquesta sensació de ser carn de voltor s’assembla a la que tenen les noies de les discoteques convencionals però si és així, les compadeixo.
La primera que se m’acosta és colombiana i té 24 anys. Es presenta i amb un dring pispireta em diu: “Va, invítame a una copa”. Anava a fer el gest de dir que no però contrataca amb una mirada de mosqueta morta que només puc dir que sí: 60 euros la broma. L’aviso que ha fet saltar la banca. Rialles. Li dic que consideri la copa un taxímetre perquè no anirem més lluny. No em creu. Insisteixo. Petonets de col·legiala romàntica. “Bon intent, però no, gràcies”. Continua sense creure’m i prova de relaxar-me amb una mica de conversa. Moments estel·lars: “Tienes hijos?”, “estás casado”, “que ojos tan bonitos tienes!”, “Anda, lo vés?, somos iguales!” Tot ho diu amb aquella gràcia de les noies rialleres que semblen ocellets quan parlen. Com que sembla que s’ho passi bé, li segueixo el corrent fins que hi torna: “Va, anímate! Vamos a las haimas.” Las haimas són uns tendals estil oriental, instal·lats a la discoteca mateix, dins les quals hi ha un sofà vermell, un cendrer i un paquet de clínex.
Amb l’excusa d’un amic, la deixo i volto per la sala. Al fons, un escenari; al mig, una gran barra americana; i entrant a la banda dreta, la filera de haimes custodiades per segurates. Hi passo parant l’orella fins que aconsegueixo sentir un gemec, que resulta ser d’autèntic bàrbar: “aaaaaarrrg!” Alguns clients, abans d’entrar a les haimes, tasten la cansalada en els sofàs de l’altre banda i em fan pensar en els meus estius adolescents, quan les noies no eren tan fàcils i et reescalfaven a còpia de magrejades i petons amb llengua. I així, malencòlic, m’enxampa la segona noia de la nit. És russa i es nota que ha llegit Dostoievsky. Vull dir que no es pren la feina amb la frivolitat de la colombiana. El fatalisme la fa anar per feina: mà al paquet. “No, gràcies”. Tampoc em creu i intenta aixecar-me-la amb carícies forçades, de dona que no en faria si sabés que, en realitat, totes les carícies són falses.
- No te gusto, verdad?
- No és això, dona.
- Quieres que te haga un estriptis.
- No gràcies.
- Gratis.
- No gràcies, de veritat.
- Lo ves? No té gusto
Està acomplexada per l’edat: 32 anys. Però té la pell fina i uns pits rosats i punxeguts ?juvenils? que prometen. Li pregunto d’on és.
- De un pueblo de Siberia. Y tu? Tu eres muy, muy catalán, verdad.
- Sí: sóc un dels quatre gats que queda.
- Cómo?
- Res. Que et convido a una copa si m’expliques coses de Sibèria.
I així he trobat el meu lloc al Bailèn 22, parlant de paisatges nevats i temperatures gèlides. Ja és trist tot plegat, quan pagar podria ser una tercera via tan agradable i filosòfica entre el celibat o la submissió a una dona qualsevol.