Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

El meu amic el mar

Ja sé que és un títol infantil i carrincló -i que és una cançó de Lluís Llach-, però és així, com m'agrada a mi: tenir el piset davant del mar. El truc és que vaig a la piscina quan vull nedar, i que ja fa temps que no agafo un barco i navego. Sobre el mar, Josep Pla té pàgines magnífiques. Es nota que s'hi va estar a punt d'ofegar: sempre en descriu la immensitat amb reticència i la bellesa amb un punt de ressentiment. Jo no en sabria parlar tan bé. Però en canvi el puc admirar com una criatura. Imaginar-me que em pica l'ullet quan sembla un llac i el sol s'hi mira, que té un mal pressentiment si un nuvolot li posa la pell de gallina, que és la panxa d'un monstre adormit si puja i baixa com un llençol. El mar me'l miro sempre de lluny, com em miraria, si pogués, les persones. És un dels refugis de la meva innocència; com la lluna. M'ajuda a no sentir-me ingenu quan em poso transcendental i a oblidar que no es pot viure intensament i alhora estimar la vida. La bellesa és mofeta i es venja descobrint la teva vulgaritat quan la utilitzes. Per això només me'l miro, el mar, però me'l miro a totes hores. A la platja, els maldecaps se'm fan petits. Però el meu quadre preferit és el tros que veig per la finestra. Algunes nits la lluna hi estén una catifa platejada que sembla un camí de conte de fades cap al cel. I quan de matinada em llevo a fer un pipí, a l'horitzó una línia brillant i fina ja avança desvestint la fosca. El mar és el primer que veig cada matí quan enretiro les cortines, i és un descans -i la primera alegria del dia- comprovar que encara hi és

Autor: Enric Vila Delclòs | Articulets | Comentaris (1) | Referències (0)