Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

Jo volia ser taxista

Una de les activitats que m'agrada més és no fer res. Durant anys m'hi vaig dedicar: badava, feia campana, mirava la tele: seguia la llei del mínim esforç, volia ser taxista. Em veia donant el bon dia, la ràdio posada, xiulant les meves cançons preferides. Tota la meva ambició es reduïa a arribar a casa prou avorrit per trobar encantadors dona i fills; sense haver nascut superdotat, tenia aquesta gràcia: sabia, malgrat no haver llegit cap llibre, que l'estat ideal és la ignorància. Vull dir que ja intuïa la necessitat del misteri i el fet que, en general, més enllà de la procreació i dels petits plaers, tant li fot fer com no fer. Però llavors van arribar les aspiracions. Tothom em retreia tant el derrotisme, la poca predisposició a l'esforç, al meu voltant tothom aspirava a tantes coses, que em va semblar que no podia ser menys: vaig voler ser algú; no per vanitat, sinó per compassió de veure tanta gent atrafegada i perquè els qui t'estimen pateixen si els deceps. I posats a fer, vaig posar el llistó alt, tan alt com baix l'havia posat, perquè qui es pren seriosament una cosa -ni que sigui el passotisme- igual es pren les altres. I ara sóc treballador. Tot el dia que llegeixo i escric carallotades. De vegades em fan creure que he dit una cosa important; d'altres no calen ni elogis per encegar-me: llavors m'oblido que volia ser taxista. Però no em fa res ridiculitzar-me perquè no aspiro a explicar el món, sinó a fer companyia al lector i a esperar -assegut- el dia que la pedanteria organitzada es posi el nas de pallasso i tots deixem de sentir-nos sols amb les nostres misèries i de fotre els altres per amagar-les.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articulets | Comentaris (0) | Referències (0)