Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

L'estatut, company? Ah, sí!

Com que el jovent és el futur i hem de mirar cap endavant; com que el món és dels joves i no podem viure a la lluna; com que avui dia cal ser un amargat per arribar als 50 anys i ja no sentir-se jove, vaig a la Universitat per saber com ha caigut l’Estatut entre aquest prestigiós col·lectiu social. La missió és transcendental i la tria discutible. Podria haver esperat la joventut a la sortida d’un bar o d’una discoteca, però m’ha semblat que seria molt més ben rebut si interrompia una classe que una borratxera.
I què m’he trobat? M’he trobat de tot, naturalment. La trentena de joves amb qui he parlat m’han donat opinions per tots els gustos. Agafats un per un, cada jove també era susceptible de generar comentaris per tots els gustos. N’he entrevistat de rics, de pobres, de catalanoparlants, de castellanoparlants, de ciutat, de poble, nois, noies, llestos, tontos, d’esquerres, de dretes (els pocs que he trobat). I d’entre tot aquest maremàgnum, i la diversitat d’impressions que m’han transmès, puc dir, per anar donant un primer diagnòstic, que l’única situació rellevant que no s’ha produït, és aquesta:
-Bon dia, jove, li podria fer unes quantes preguntes sobre el projecte d’Estatut que el Parlament de Catalunya ha presentat al Congrés de diputats?
- I tant, company! M’encanta que em facis aquesta pregunta, bla, bla, bla.
Aquesta situació no s’ha produit: 30 a 0. Tots els joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins punts han estat els més polèmics i debatuts. Als més intel·lectuals els sonava que millora l’actual sistema de finançament. I para de comptar. Sobre el preàmbul que defineix Catalunya com a nació, res; sobre el deure de conèixer el català, res; sobre la bilateralitat Catalunya-Espanya, res; sobre la gestió de ports i aeroports, encara menys. La majoria d’estudiants primer posaven cara de be llanut i tot seguit reaccionaven queixant-se de falta d’informació. Jo els deia: “Però els diaris han anat parlant-ne, i aquests dies portaven resums del continguts!” He rebut respostes de tots colors: “Jo volia dir a la tele”, “És que només llegeixo el Què i el Metro”, “la política catalana no m’interessa gaire, francament, prefereixo la política internacional”; “així d’actualitat només segueixo els esports i les grans catàstrofes naturals.”
Que el conseller Saura en prengui nota: cap dels 30 joves entrevistats ha esmentat per res el seu autobús. Tots han reconegut haver seguit amb molt més interès les evolucions del Sunami o del Catrina, que no pas la redacció de l’Estatut. Les posicions més compromeses les he trobat als extrems. Al bar de la facultat de filologia i matemàtiques, un noi -cabellera negra, perilla, pinta de mosqueter- estudiava uns apunts tot concentrat. Era el Carles, que només vota de tant en tant i, quan ho fa, vota Batasuna. M’ha clavat els seus ulls profunds i foscos i m’ha respòs, fulminant: “Encara no l’he llegit, l’estatut. Però ja t’aviso que no m’interessa gaire. Jo no vull un estatut, vull un estat”.
A l’altre bàndol cal situar la colla de bromistes que he trobat al bar de la facultat d’econòmiques ?coll rodó, meleneta lleonada, i eufòria juvenil tardofranquista.
- No prefieres jugar a cartas?
- A què jugueu?
- Al capitalista.
El Jaume, el Santi, el Víctor, la Mercedes i la Marta ara mateix votarien que no a l’Estatut. Definició de nació? “Que lo saquen. I al Carod también” Obligatorietat del català? “Para nada” ?excepte el Víctor. Finançament? “De qué va esto? Si nos beneficia, bueno.” Els recordo que estudien económiques. “No sé tio. Qué es el concierto? Cuéntamelo i te digo si estoy a favor.” Competencies en immigració? “Esto sí, ves. Al final, Cataluña va a parecer morolàndia.”
- No teniu sentiments.
- Eh! Oye! Que yo quiero mucho a mi madre!
Els cinc aspiren a ser empresaris i els pares de tots ells han nascut a Catalunya. “Mi abuelo no, si te interesa”, em diu el Santi. El Santi i el Jaume fan una parella extraordinària, versió jove de Zipi i Zape. D’Espanya els agrada, sobretot, Eivissa, el castellà i Madrid ?”la gente es más abierta y las tias tienen más nivel”. Llavors arriben un parell de noies força guapes que parlen català. “Estáis contra el estatut? No me lo puedo creer.” Els ho diu l’Anna, que creu que Catalunya ha de definir-se com a nació però és contraria al punt que parla del deure de saber català: “A mi ja em va bé. Però pels immigrants és una putada”. El Víctor respon: “Pues a mí, esto me parece muy bien. Si estás en Cataluña el catalán al menos hay que saberlo.”
Abans de marxar els pregunto què voten. Resposta unànime: CiU. No m’ho crec. I el PP? “El PP de Cataluña? Estás loco?”, em diu el Santi. Baixet, la Mercedes aclareix: “CiU o PP, depende”. El Víctor, en català: “A les últimes vaig estar a punt de votar PP, però després de l’11-M, ni parlar-ne”. El Santi em demana que em mulli abans de marxar. La terrassa del bar d’econòmiques té una vista màgnifica sobre la diagonal; les fotografies de les tropes entrant a Barcelona es van fer més o menys en aquell punt, i mirant cap allà se m’escapa una intemperància.
- Em sembla que sou una mica fatxes.
- Ha! ha! ha! Ala tio, como te pasas!
- No, ara seriosament: crec que si podeu fer tanta broma és només perquè no teniu ni idea de res.
? Seguramente tienes razón.
El Santi s’ha posat seriós. Però li ha durat poc. Els he demanat si la seva manera de pensar era paradigmàtica dels alumnes de la seva classe i els ha agradat la paraula: “Los paradigmáticos: suena a grupo de rock”. Per entretenir-los, els he n’he donat una altra: “Los desplazados”. I els he deixat discutint quin els agradava més.
La conversa ha estat divertida; la ignorància amb sentit de l’humor es fa més amena. No es pensi el lector que els joves catalanoparlants que estudien carreres de lletres ?més espirituals? tenen opinions sobre l’Estatut gaire diferents. La majoria dels que he entrevistat es declaren d’esquerres i estan molt preocupats pels problemes del món. Però pel que fa a Catalunya, igual que els nois d’econòmiques, només estan disposats a defensar el sistema de finançament. Ha estat bonic veure com, en el camp dels diners, els hippis més somiatruites i cosmopolites i els pijos més espanyolistes i materialistes es posaven immediatament d’acord. Els partits nacionalistes no saben l’arma política que tenen a les mans.
Pel que fa a la qüestió de la llengua i la definició de nació, molt pocs joves hi semblen interessats. Alguns ho defensen per raons sentimentals i d’altres per sentit de la justícia, però cap s’imagina que aquestes dues qüestions puguin influir en la seva vida privada o en la marxa del país. En aquest punt, tots coincideixen amb el discurs del senyor Piqué. La llengua i la identitat nacional són elements decoratius que serveixen per fer bonic i provocar guerres quan se’ls dóna massa importància.
“Ser català o espanyol no afecta per res la meva vida”, em diu l’Àlex de cinquè de sociologia. “Jo sóc apàtrida”, em diu l’Arnau, també de sociologia. “Amb el català es passen un ou. Si no es va perdre amb la dictadura no desapareixerà ara”, diu una estudiant de fil·lologia anglesa. “M’interessen molt més les polítiques socials que la llengua”, afegeix una amiga seva. Les dues són de família catalanoparlant, com les tres noies que les secunden. Les cinc creuen que si l’Estatut defineix Catalunya com una nació “llavors la resta d’autonomies també hi han de tenir dret”. Només una, que és independentista, discrepa en tot de les seves amigues. Opinions semblants en un seminari de la facultat de comunicació blanquerna: “Si Catalunya diu que és una nació totes les autonomies podrien dir que són una nació”, diu una noia andorrana. Sis creuen que no som una nació; quatre que sí. La mateixa proporció pel que fa al deure de saber el català. Per què serveix una llengua? “Per comunicar-se”. Per què Espanya és una nació i Catalunya no? Estupor, incomoditat i ganes que foti el camp.
Curiosament, la defensa més unànime i desacomplexada de l’Estatut l’he trobat en un grup d’estudiants, fills d’immigrants, que parlaven castellà entre ells. D’entrada allà hi trobo l’únic estudiant que quan no vota, em diu, vota en blanc: punt per tu, Carolina! Què vols dels polítics? “Que hagan más y digan menos.” Sobre l’Estatut? “No ho he seguit gens, però en principi a favor”, em diu la Irene. Per què? “Perquè tenim un autogovern però no el tenim sencer i així no hi ha forma d’autogovernar-nos bé.” I la Carolina: “Si los bascos tienen un buen autogobierno, no veo porque nosotros no.” El terme nació? “És important que hi sigui i que a Madrid no ho treguin”, diu l’Álex. Ho som? Tots diuen que sí, que esclar, que aquí hi ha una història, una tradició cultural i una voluntat política perquè el parlament ho ha votat. El deure de saber català? una noia que no recordo com es diu dubta: “no ho sé, la meva mare l’entén però no ha pogut aprendre’l i trobo injust que per això no pugui ascendir a la feina”. “Doncs jo ho trobo bé”, diu l’Álex; “Jo també i que es promocioni més”, diu la Irene. Algun independentista? Cap. “Això no té res a veure. Em molesta que a la resta d’Espanya s’identifiqui Catalunya amb el separatisme”, diu la Irene. Què us agrada d’Espanya? “La diversitat cultural”, diu l’Álex. Coses que valoreu de la terra dels vostres pares: “el caràcter dels andalusos”, diu la Irene; “el caràcter i la cuina dels gallecs”, diuen la Carolina i la noia que no recordo com es diu; “a mi res ?diu l’Álex?, els meus pares són de Valladolid i Salamanca i no m’agrada gens com són els castellans”.
A grans trets això és el que m’han dit els joves, que, com que són joves, afortunadament encara tenen temps de canviar d’opinió.