Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

Macià i Companys: dues cares del 14 d'abril

Eren la una del migdia del 14 d’abril de 1931 i Lluís Companys es presentava a la Plaça Sant Jaume amb una colla d’amics del seu nou partit: l’Esquerra Republicana de Catalunya. La plaça tenia l’aire enfeinat d’un dia de cada dia i ningú hagués dit que s’hi estava a punt de tombar la monarquia. És cert que un grupet de joves s’hi havia aplegat amb un parell de banderes republicanes i havia donat quatre rals a un ceguet que tocava el violí perquè interpretés la marsellesa. Però una mosca no fa estiu.
El grupet va rebre Companys i companyia amb aplaudiments i li va donar una de les banderes. La comitiva va entrar a l’Ajuntament i va anar a trucar a la porta de l’alcalde. El comte de Güell estava de viatge i va sortir a rebre’ls l’alcalde accidental, també de la Lliga, Antoni Martínez Domingo. Educadament, els va felicitar pels resultats electorals: el partit de Companys havia guanyat les eleccions municipals celebrades dos dies abans, una mica per sorpresa. Les dues forces que s’havien de disputar els comicis, la Lliga i Acció Catalana, havien estat clarament derrotades.
Però els visitants no venien a rebre felicitacions: “Venim a prendre l’alcaldia en nom del poble”, el va tallar Companys. Quequejant, el dirigent de la Lliga va invocar la legalitat, la democràcia, els procediments de traspàs de poder. Però un dels visitants va agafar la vara d’alcalde que hi havia sobre la taula, i la va donar a Companys: “Té Lluís, te l’has ben guanyada”. Amb la vara a la mà, el futur president màrtir de Catalunya va sortir al balcó, va fer hissar la bandera que li havien donat els joves i va proclamar la República.
Eren dos quarts de dues. La primera foto de la proclamació mostra la plaça encara molt buida. Però la notícia es va escampar per Barcelona com un llamp i aviat Companys i els seus amics parlaven a una multitud. Francesc Macià, el president d’ERC, estava a casa el seu gendre quan es va assabentar de la gesta de Companys. Va agafar una enrabiada monumental. A la matinada, els dirigents del partit s’havien reunit per decidir què havien de fer amb la victòria electoral: uns volien proclamar la independència, els altres la república federal, els altres anar a Madrid a parlar amb els republicans de la capital. Al final havien acordat esperar.
La monarquia trontollava però no semblava que hagués de caure fàcilment. Els republicans havien guanyat a totes les capitals d’Espanya però a Madrid, els membres de la junta revolucionària, feia dos dies que dubtaven entre pendre el poder o esperar fins a les eleccions legislatives d’octubre. A Barcelona, l’enfrontament entre Companys i Macià els havia de resoldre el dubte. Macià va sortir de casa el seu gendre rondinant que ja s’esperava una maniobra espanyolista de Companys per marginar-lo. Va arribar a la Plaça Sant Jaume cap a les dues de la tarda. A Madrid, el comte de Romanones havia concertat, en nom del rei, una entrevista amb el líder republicà, Niceto Alcalà Zamora. Li volia proposar un plebiscit per fer triar els espanyols entre monarquia o república. No hi va ser a temps.
Si a Madrid la guàrdia civil es negava a reprimir les manifestacions a favor de la República, a Barcelona ja la donaven per feta. La ciutat era una festa: tothom se saludava, cantava i llençava els barrets enlaire. Per Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya una gentada baixava cap al centre de la ciutat a celebrar el nou règim. Els tranviaires havien deixat de cobrar el bitllet. La força pública no movia un dit. A l’ajuntament s’havia llençat el bust del rei pel balcó. Aviat, per tot arreu apareixerien homes descamisats i marasses despentinades cridant la frase del dia: “Visca Macià, Mori Cambó!”
Quan el president d’Esquerra va arribar a la Plaça Sant Jaume va haver de dissimular el mal humor davant la gentada que el felicitava. Va entrar a l’Ajuntament, va agafar Companys pel coll de l’americana i el va esbroncar en un racó. Com havien quedat? Què hi feia amb la vara d’alcalde, si ni tant sols estava entre els deu regidors més votats?
Tot seguit, va sortir al balcó i va acabar de tombar la monarquia. Companys havia proclamat la República a seques. Macià va proclamar la república catalana. Per Barcelona corrien moltes més banderes republicanes que senyeres, Macià sabia que no devia la seva popularitat només al nacionalisme que representava, però com que la gentada lluny de queixar-se encara aplaudia més, va travessar la plaça, i des del palau de la Generalitat va refermar la proclama. El seu discurs lligava les aspiracions nacionalistes a les republicanes, prefigurava un estat confederal i assegurava que Catalunya no s’entendria pacíficament amb una Espanya monàrquica. El rei no tenia prou suports per enfrontar-se a la nova situació i els republicans li van donar fins a la sortida de sol per marxar a l’exili.
El gest de Macià va deixar Companys estupefacte. La jornada, que tan bé havia començat, aniria decepcionant-lo. Relegat a un segon terme, trucava a Madrid demanant que es tallés d’arrel el moviment. La propaganda monàrquica no es cansava de dir que la república trencaria Espanya i Macià posava en perill la consolidació del règim donant arguments reialistes, deia Companys. Però Macià no baixava del burro. No hi baixaria fins tres dies després, mort de cansament i pressionat per tres ministres, dos d’ells catalans, que l’amenaçaven amb una guerra civil.
Al vespre del 14 d’abril, Macià ja presidia un govern provisional i havia nomenat tots els càrrecs essencials, fins i tot un capità general. A la matinada, una columna de l’exèrcit llegiria en català el ban que proclamava la República catalana. A la tarda, Companys havia estat nomenat ?malgrat tot? alcalde pels regidors reunits al consistori, però Macià encara li havia de donar més disgustos. No volia un adversari a l’altre banda de la plaça i va enviar el seu ministre de defensa, Joan Casanova, a comunicar-li que l’alcalde seria Jaume Aiguader. Per suavitzar les coses, li deia que a Madrid el volien fer ministre ?sabent que no era veritat? i provisionalment l’enviava al Govern Civil.
Companys se n’hi va anar, a peu, remugant com podria anar bé una república dirigida per “un vell visionari” com Macià i un “inútil” com Aiguader. El govern civil era l’última plaça pendent de controlar. Feia unes hores que l’ocupaven una colla de lerrouxistes, amb Emiliano Iglesias al capdavant, que no parava de trucar a Madrid prometent acabar amb l’exaltació separatista si el nomenaven governador civil. Companys, que tenia bones relacions amb el partit de Lerroux, era l’home ideal per desactivar Iglesias. El lerrouxista no va oposar resistència: “Querido Luis, me alegro que seas tú y no otro quien se encargue el mando de la provincia”, li va dir. I ell i els seus homes van marxar després d’arreplegar dissimuladament una caixa d’havans, una ploma d’or i un pitjapapers de plata.
Quan el ministre de governació, Antonio Maura, va trucar al govern civil demanant per Iglesias, el lerrouxista ja havia marxat. S’hi va posar un dels acompanyants de Companys i amb la veu ronca de cridar visques i moris va respondre: “Señor Maura: Esto está en manos del pueblo! Estamos pegando fuego al Gobierno Civil y vamos a arrastrar a Emiliano hasta Plaza Cataluña!” Maura, que ja s’havia barallat amb Macià per la seva proclama, no devia trobar graciosa la broma. Companys tampoc va acabar la jornada de bon humor. Tants anys lluitant per la República, tantes estades a la presó, per haver de paladejar amargors en un dia com aquell!
Companys no veia bé que Macià hagués convertit un moviment que ell considerava purament republicà en un moviment nacionalista. Més estafat se sentiria en saber que no seria ministre. Primer va voler plantar batalla. Després es va posar al costat de Macià, va fer vots per ser-ne el successor i va acabar abraçant la causa catalanista fins a convertir-se en un dels seus màrtirs. A Macià també el colpiria la desil·lusió. Va haver de desproclamar l’Estat Català i acceptar la Generalitat; la República no va ser confederal ni federal sinó unitària; Madrid va retallar molt més del promès l’Estatut de Núria. Tard o d’hora., aquell 14 d’abril de fa 75 anys va deixar un regust amarguíssim a tothom que el va celebrar. La història, ja se sap: és un brau que, volent-lo tancar cadascú al seu corral, finalment sempre s’escapa i agafa el camí que ningú volia.

Autor: Enric Vila Delclòs | Reportatges | Comentaris (0) | Referències (0)