Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

Matar l'avi

El psicòleg m'ha preguntat pels avis. Diu que tots paguem traumes de fins a cinc generacions enrere i que escric amb una ràbia que no la justifiquen ni la meva vida ni la dels meus pares. L'avi Enric, l'únic que vaig poder tractar, m'estimava molt i sempre em deia que la gent són escarabats, que no me'n refiés. Li agradava explicar-me pel·lícules de Gary Cooper: Solo ante el peligro, El árbol del ahorcado, sempre històries d'homes nobles posats davant l'estultícia de la massa. És evident que la guerra i el franquisme el van trastocar. I els cunyats, que li van fotre l'herència. Tot plegat el va anar tornant un solitari de façana amarga bojament enamorat de les petites coses de la vida, i això deu tenir la seva importància. Els pares t'ensenyen a tocar de peus a terra, els avis a somiar. La fama dels avis de malcriar els néts ve de l'obligació dels pares de protegir i educar els fills per sobreviure. Els avis ens estimen amb l'esperança, els pares amb la por i amb la moral. Per això el progressisme parla tant de matar els pares. Dels avis no en diu res perquè els avis, sense responsabilitats directes sobre els fills ni sobre el món, ja estan de tornada de tot i poden fer volar coloms. Ens assemblem als avis perquè estem fets de la pasta dels seus somnis i per una curiosa llei que fa que cada generació vulgui reconstruir allò que ha destruït l'anterior. Potser a l'avi li van tallar les ales i per això li agradava tant anar a l'estació a veure passar els trens. Potser jo arrossego els seus traumes. Però no el penso matar: ja es va morir un cop i em va saber prou greu.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articulets | Comentaris (0) | Referències (0)