Articulots

Sábado, 15 de abril de 2006

Uns pares que s'estimin

Després de tenir bona salut, res ajuda tant a ser feliç com uns pares que s'estimin. És un patrimoni que no es compra ni s'obté per l'esforç ni la intel·ligència, i és de ben parits agrair-lo si la vida ha tingut el detall de fer-te aquesta gràcia. No se m'acut res més resistent, res més constant i segur que l'amor d'uns pares que s'estimin. Són un sostre quan pedrega i el sòl que et separa del buit quan la pedregada ha amainat i només queda l'absurd. Uns pares que s'estimin són, en els pitjors moments, el millor argument a favor de la realitat, el motiu més palpable de la teva existència i la prova més tangible que la teva vida és alguna cosa més seriosa que una broma de l'atzar. Tot això sembla poca cosa quan ets jove perquè la joventut és una pel·lícula de bons i dolents, un conte d'herois amb més vides que un gat i més força que Superman. Però després, a mesura que la vida et desarma i et vas replegant, valores la sort de tenir una bona rereguarda. Al costat de la contribució que uns pares que s'estimen fan a la felicitat col·lectiva, la història de l'art és música de mariachis per acompanyar. Per això li hauria clavat quatre nates al nano que l'altre dia pretenia dinar en família connectat als auriculars, en un restaurant. El va salvar que tinc memòria i que no he oblidat l'adolescència. Ni el regust que em va deixar Heribert Barrera fa només cinc anys, quan al final d'una entrevista que li vaig fer per un llibre, em va dir: "El que més valores amb el pas dels anys és l'aportació dels pares en allò que tu has sigut, els seus sacrificis". Llavors em va semblar una frase bastant grisa per un home tan viscut, i ara em temo que no n'he copsat encara tota la profunditat.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articulets | Comentaris (0) | Referències (0)