Articulots

Jueves, 20 de abril de 2006

L'hostal Madrid

L’hostal Madrid és una barraqueta blanca a tocar de la platja, on tens habitació i esmorzar per trenta euros en ple estiu. Malgrat la modèstia del preu i que a tot Ciutadella no trobes res més en aquesta època, oh sorpresa, l’hostal no està gens malament. El llit és còmode, els llençols te’ls canvien, la dutxa està neta i la piscina també. Porta el negoci una parella extranya, que només s’entendreix quan li parles de diners. La dona és austera però cuina bé, i cada nit té l’hostal ple de clients que sopen a la fresca. El marit, d’aire mansoi, té una rialla forçada que fa pensar en Hitchckock i d’altres films del gènere. És alt i gros i amb aquelles enormes ulleres de pasta, aquelles galtes rosades, i aquella desacompassada manera de moure’s, recorda aquests caràcters atrapats en les faldilles de la seva difunta mare; però tot és tancar la porta amb clau abans d’anar a dormir, encara que sigui de paper de fumar.
I encara que, en un cas d’emergència, tampoc m’escaparia. Tinc la cambra a l’últim pis un tercer, que és prou alt per matar-te si saltes. Però hi ha un aventatge. La panoràmica que ofereix la terrassa de l’habitació et resumeix l’illa. Un hi veu: la mar plana i maternal, travessada per llanxes i velers magnífics; les piscines d’hotels i torretes, amb els corresponents turistes i propietaris descamisats; els pics més alts dels edificis medievals, herència dels avantpasssats catalans; i les luxoses cases de primera línia de mar, que, portant el jardí fins al límit dels roquissars sobre els quals s’aixeca l’illa, són ideals per un suicidi romàntic. També es veu la vegetació típica del lloc i les africanitzants palmeres del passeig; i així mateix alguns desastres urbanístics pocs i els nous pisos en construcció que sense ser un desastre no milloren el paisatge.
En un cas desesperat podria demanar ajut als meus veïns. Són parella i acostumen a sortir a la terrassa després del frutis del dia, abans d’anar a sopar. A aquella hora tonta en què la llum es torna melosa i agradable ens trobem tots tres mirant el paisatge ben dutxats i perfumats. No són massa guapos i això deu contribuir a mantenir-los units i feliços. A la nit, els sento moure el llit les parets són fines i de bon matí marxen poc després que les grues comencin a funcionar el progrés, que matina i no fa vacances!
I bé: no sé si ells arriben a temps d’esmorzar a l’hostal però, jo, i aquest deu ser un dels trucs dels 30 euros, encara no ho he aconseguit. A partir de les deu del matí t’envien a fer el cafè a una altra banda. El cafè de L’Imperi, plantat a la plaça més dinàmica de Ciutadella, la del Born, és el millor de tots. És un bar a l’antiga amb ventiladors i bigues al sostre, barra de fusta, grans finestrals i tauletes de marbre pensades per cantar: “Dòmino!” Allà hi he vist una senyora fent un atrevit aperitiu: una llauna d’escupinyes i un altre de musclus, tot per ella sola. Era una senyora grassa amb el cabell curt que vestia una bata de quadres i llegia l’Sport. M’hi vaig fixar perquè tot ordenant l’aperitiu li va dir al cambrer: “Quina calor! Avui ja m’he dutxat tres vegades”. Menorca també és una mica això: l’indígena viu al seu aire i no es deixa intimidar, i aquest desacomplexament fa que el turista s’adoni que es troba en un lloc amb personalitat pròpia i es comporti com cal: és a dir, com el convidat que és.
O sigui que els menorquins segueixen una màxima de país civilitzat: “Si vols cuidar el turista, deixa viure en pau el resident”. En una altra problació turística seria difícil que un bar posat en una zona tan concorreguda es permetés el luxe de tenir zona de no fumadors, i que a més la mestressa fes complir les regles amb tan poques contemplacions. A l’estiu, el menorquí té unes ganes boges de fer diners i obre la paradeta de sol a sol. I si cal més tard: al centre de Ciutadella, fins i tot a la nit pots comprar-hi unes abarques. Però aquí tenen una cosa clara: el negoci no vol dir servilisme sinó bon servei, i això es nota. Després, això sí, tenen excentricitats d’aristòcrata, i a un lloc em diuen amb una elegància que no em permet enfadar-me: “Torni a la tarda que ara no trobo el preu”. Aquesta flema nòrdica deu ser herència dels anys de dominació britànica, però aquesta, si déu vol, serà una altra crònica.

Autor: Enric Vila Delclòs | Cròniques | Comentaris (3) | Referències (0)