Articulots

Jueves, 20 de abril de 2006

L’immens Francesc Pujols

Ara que es van reeditant els seus llibres, faré una predicció. El dia que s’estudiï bé Francesc Pujols (1883-1962) es veurà que tenia una visió del món tan penetrant i subversiva, un sentit de la justícia tan exagerat, que no podia fer altra cosa que anar de bromista per la vida. Si s’hagués pres seriosament, si hagués predicat les seves idees sense la disfressa de l’humor, ni hauria arribat a vell ni jo ara li podria dedicar aquest article; vull dir, que no només Pujols no hauria tingut temps de deixar escrit el seu pensament, sinó que ni tant sols ens n’hauria arribat la seva llegenda.
És veritat que hi ha el cas de Sòcrates: Pujols en podria haver pres exemple. Podria haver intentat atraure’s la posteritat a la brava, cantant la canya als contemporanis fins a guanyar-se un final de tragèdia grega. La follia satírica dels primers escrits, la freqüència amb què anava a desfogar-se als prostíbuls de jove, em fan pensar que això li devia passa pel cap. Però si en va tenir la temptació va fer molt bé d’evitar-la. Encara que Pujols defensés que els catalans venim del grec antic cosa que després subscriuria un altre gran filòsof del país, Josep Ferrater Mora, bé havia de saber que Catalunya no és la Grècia Clàssica: ningú no hagués valorat el seu sacrifici. I ell no hauria trobat l’espina dorsal de la seva filosofia, aquesta que s’expressa en el seu millor aforisme: “La veritat no necessita màrtirs”.
La vida i l’obra de Pujols són la demostració d’aquest principi. Tot i que va morir al llit, tot i que mai va perdre el son per escriure, ens ha deixat un gran llegat: n’hi ha prou d’anar als grans cronistes del país, per veure-ho. Josep Pla i Josep Maria de Sagarra en parlen molt. Ho fan amb un sentiment que no té res a envejar a l’entusiasme amb què Plató reivindicava Sòcrates. En els seus escrits, Sagarra diu que Pujols va fer sonar dins seu “la trompeta de plata de la veritat” i el qualifica de “celler espiritual de Catalunya”. I Pla, tan atent als adjectius, assegura que era un “home únic, excepcional, fabulós”: el català del seu temps que més clar hi veia. Tots dos remarquen la “immensa” influència que va exercir sobre la seva generació, i en recorden l’aire d’home que no s’acaba mai, que concentra tota la complexitat humana i la realitat més diversa de l’època i del país on viu.
Pujols era tan agut que va poder dir sempre el que pensava sense pagar-ne un preu desorbitat. Vitalment va assolir el cim de la tradició estoïca: ja no és suficient que la vida estigui ben representada, com deia Sèneca, ni que es representi amb alegria, com matisava Wilde, a més, cal que no acabi com el rosari de l’aurora. Aquest domini de l’escena situa Pujols com una fita dins de la història del dandisme, tan plena de vides tràgiques. O, si més no, explica què tenia aquest “terrorista de l’esperit” segons Pla, perquè un home tan mesurat com Pompeu Fabra l’anomenés “el xofer de Deu”, un ésser tan esquerp com Carles Riba el trobés “una persona deliciosa”, i un megalòman com Dalí s’hi volgués comparar: “Pujols és l’arquetipus de català, avui encarnat per mi”.
Pujols va trobar en la seva condició de català la inspiració de tota la seva filosofia. És el millor propagandista que ha tingut el país, l’home que millor ha explicat qui som i quin paper podríem jugar a Espanya i al món; és el nostre Herder. No sols perquè t’apuja l’autoestima llegir-lo, sinó per les ulleres que et posa. Una cultura són unes ulleres que situen sobre la realitat uns punts cardinals per orientar-t’hi i treballar-la. I això ofereix Pujols: un punt de vista genuí, la cosmovisió pròpia de la terra que la política ha ocultat. La seva obra demostra que, quan vol, el català sap pensar i que, sempre que s’hi ha posat, ho ha fet d’una manera determinada i concreta. Per això des de Pla fins a Quimi Portet els millors creadors del país l’han admirat: és d’agrair descobrir que tens una tradició, que és possible entendre una mica les pròpies reaccions i les dels que t’envolten.
44 anys després de mort, encara queda gent que el va conèixer. Diuen que qui no hi ha parlat personalment no es pot fer una idea de la seva mesura humana. Jo només puc dir que qui no hagi vist un Heribert Barrera o un Macià Alavedra recordant-lo amb els ulls brillants d’emoció, encara se la farà menys aquesta idea. Ara: pitjor seria conformar-se amb aquest article. De tota la seva obra, hi ha tres llibres reeditats que estan molt bé per començar a descobrir-lo: El nuevo Pascual y la Prostitución, La solució Cambó i la Tardor Barcelonina.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articles | Comentaris (0) | Referències (0)