Articulots

Viernes, 21 de abril de 2006

Josep Pla: periodisme i patriotisme

Si troben que el títol és contradictori o tendenciós pensin una cosa: Quan Josep Pla va començar a publicar a la premsa el 1918, el públic es prenia molt més seriosament la terra que trepitjava que no pas els diaris que llegia. El periodisme era un ofici de fracassats i l’empirisme, la tradició i el respecte als morts encara eren una filosofia de vida important. Avui els temps són uns altres. Escriure en un diari dóna dret a molts capricis. A l’època de Pla, només donava dret a la misèria. El contacte amb la realitat era tan directe, donava tanta feina a la gent, que guanyar-se un prestigi a la premsa estava a l’abast de molt pocs: calia un compromís, una capacitat de persuasió i de sofriment extraordinaris. Si algú els tenia, normalment es dedicava a una altra cosa. Al periodisme només s’hi quedaven els bohemis més feliços i els redemptors més incomformistes.
Pla era d’aquests últims, tot i que a diferència de Joan Maragall, Eugeni d’Ors o Gaziel, ho dissimulés a còpia d’humorisme. Era el més fanàtic de tots quatre. Era un radical, com tots els solitaris. Els seus ideals periodístics, formulats ja de molt jove, només poden ser model de minories sacrificades. A Pla, els diaris majoritaris, fets per guanyar diners i distreure la clientela, els diaris gruixuts i plens de firmes que només donen “consells de moderació i de fino escepticismo”, l’indignaven. Fer periodisme prop del discurs oficial li semblava contribuir “a la idiotització de l’esperit públic”.
Per Pla, l’única manera de no estafar la gent era fer periodisme temperamental, ideològic, d’oposició. El periodista de raça, deia, és un dualista abocat a un ideal. Necessita sentir el gust amarg de la vida. Escriu empès per la curiositat i el plaer de veure els fets per darrera, per descobrir el mecanisme de les coses, per desmuntar els tòpics. Ha d’escriure des d’una dèria personal, però ha d’estar al servei de la tribu. Per redimir-se del vedettisme i la frivolitat que imposa l’actualitat, ha de comprometre’s amb el seu paisatge i la seva gent, estimular el sentit crític i la responsabilitat individual.
Això explica que volgués veure desaparèixer alguns diaris. Els anomenava l’“ideal de diari espanyol”, i sempre posava d’exemple La Vanguardia. “¿Quin dia el públic se’n donarà de baixa per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat?”, insistia Pla el 1926. La cèlebre teoria de Gaziel del diari mirall, tant citada a les universitats i que tanta premsa fa vendre, aquesta teoria segons la qual un diari ha de dir a la societat allò que creu que vol sentir, no casava amb el caràcter planià. La vocació polemista el decantava cap al diari pobret i alegret, “antipedant, que arriba fins on arriba però que allà on arriba hi arriba amb una mirada viva, limitada, conscient, humana, de primera mà”.
En aquestes capçaleres va escriure sempre, abans i després de la Guerra Civil. Què hauria passat si Franco no l’hagués foragitat de La Vanguardia española, on va ser subdirector els primers mesos de dictadura? Fa de mal dir. La vanitat és traïdora. A Pla feia temps que li havia fet perdre l’oremus. Havia tingut uns inicis periodístics molt brillants. Després d’un breu pas per Las Notícias fent gasetilles de societat, el 1919 entra a La Publicidad i esdevé una de les estrelles del diari. El 1920 ja és corresponsal a París i el 1921 Carles Soldevila li dedica una sèrie d’articles on diu que cap escriptor de la seva generació li arriba a la sola de la sabata.
Pla té 23 anys i la seva resposta ja planteja la actitud que pendrà sempre. Diu que escriu per aplanar el terreny a les generacions futures. I afegeix: “Un escritor nacionalista procurará dar la máxima supervivencia a sus obras para que su país viva eternamente”. Catalunya és l’ideal que donarà profunditat a la periodística de Pla, allò que el portarà a buscar, de l’actualitat, el batec més viu i transcendent. El que fa bona la mirada d’un periodista no és la ideologia, sinó la intel·ligència, però l’home ha de mirar el món des d’algun amor per poder descriure el que veu amb honestedat i cara i ulls.
Aquesta concepció explica la prosa de Pla i la rapidesa del seu èxit. Pla introdueix a Catalunya una periodística conscientment sensual, valorativa, subjectiva. Acostuma el lector a l’emoció de veure com el periodista se la juga a cada frase. Fa de l’adjectivació la base del seu estil. Un tret molt conegut de la seva prosa és la tendència a tancar les frases amb una cadena de tres adjectius contundents, apassionats, definitius. Una altra marca de la casa són aquells diàlegs inventats i una mica encarcarats que l’escriptor introduia enmig d’una crònica per explicar-se amb una dialèctica socràtica.
Pla creia que “la realitat és impenetrable” i que només es pot explicar la impressió que deixa en la sensibilitat el subjecte. Per això quan corre per Europa ?per l’Alemanya prenazi, la Rússia comunista, l’Anglaterra postvictoriana o la Itàlia feixista?, sempre té el problema de Catalunya al cap. Quan el 1927 deixa La Publicitat i fitxa per La veu de Catalunya, també (encara que l’acusin de vendre’s a la Lliga i a Francesc Cambó). Ve la República i Pla cau en la pedanteria general i, sovint, les formes li fan perdre la raó. Se li critica el pas per La Vanguardia i l’actitud a la guerra. La majoria de catalans republicans no van ser menys covards ni curts de vista. Per contra, la columna que Pla va publicar a Destino entre 1940 i 1975, és un acte d’amor al país i a la llibertat d’expressió, periodisme d’orfebreria davant d’una censura més dura que la nazi, segons els experts. Diuen que els anys el van tornar escèptic. I què més! L’escepticisme de Pla sempre va ser una impostura intel·lectual, un mètode de coneixement. Més que canviar d’ideals, va anar canviant de mitjans per predicar-los, que és el que fan les persones que, a part de cor, tenen cervell.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articles | Comentaris (1) | Referències (0)