Articulots

Viernes, 21 de abril de 2006

Madurar

Els primers amics els vaig fer a l'escola i eren de la meva edat. No vaig entendre mai per què es barallaven tant, i menys amb aquest estil que els feia anar tot el dia per terra. Tenir un altre sentit de la dignitat em va fer tímid i desconfiat. Em va descobrir els matisos de la brutalitat abans que la mestra ens expliqués que l'home ve del mico. També va dificultar la meva relació amb els successius líders de la classe: el fàstic que em feien els companys que els obeïen em va condemnar a jugar amb els marginats. Vaig fer amics: l'Ignasi (cervell i nàpia descomunals) i l'Albert (gras i ulleres de mussol). Els líders eren tots baixets i guapos; jugaven bé a futbol i tenien molta mala llet i un repetidor sempre a mà. Avui deuen ser ciutadans exemplars. Madurar demana integrar, als corrents majoritaris de l'època, la pròpia imaginació i el sentit particular de la justícia. Val més gastar-ne poc, de tot això: com fan els líders de la classe, que ja imiten els grans de petits. Són la punta de llança de la societat. Gràcies a les seves coaccions la majoria fa les coses quan toca, evoluciona segons els tambors del seu temps. Som 4 gats folls d'orgull i de curiositat els que creixem al nostre ritme. El meu ritme s'alenteix a mesura que el món es complica, i això m'ha allunyat de vells amics i m'ha acostat a gent més jove. No sóc Peter Pan. Ni em fa por créixer. La majoria madura amb la mateixa docilitat que obeïa el líder de la classe: té poc orgull i una imaginació grisa. Però de vegades el pacte amb la realitat no és tan senzill, i és de savis prendre-s'ho amb calma.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articulets | Comentaris (1) | Referències (0)