Articulots

Sábado, 22 de abril de 2006

Una fira de mones

Si trec la bola de vidre, veig uns intel·lectuals que es miren la nostra època i es fan un fart de riure. Diuen: “Pobrets, els va perdre el sexe”.
A la història hi ha un rosari de casos per mostrar com l’home sol perdre’s pel camí per on pensava salvar-se. Hi ha el cas dels comunistes sobrevalorant la igualtat fins a destruir la dignitat de l’individu, hi ha el cas dels alemanys sobrevalorant el nacionalisme fins a convertir-lo en un sentiment execrable, hi ha el cas dels il·lustrats sobrevalorant la raó fins a fer-ne una forma de despotisme, hi ha el cas dels romàntics sobrevalorant el desig fins a perdre la xaveta; també hi ha els futuristes adorant les màquines fins que els tancs ens van passar per sobre; i casos com el de les feministes que es queden solteres intentant educar els homes.
En tot això no cal allargar-s’hi. Cada època pren el pèl a la gent a la seva manera. Sempre que una promesa de felicitat elimina el sentiment de culpa i la pietat, ve el desastre. I d’acord que d’alguna cosa hem de morir, i que a tots ens calen panacees per distreure’ns i anar tirant. Però les defuncions si es produeixen al llit, millor, i les panacees com menys cares costin al veï, també millor.
I bé: la panacea actual és el sexe. Res il·lusiona tant com del sexe. Res s’associa més a la llibertat. El sexe, que havia de ser una forma més de plaer, ara és imprescindible per a la felicitat i la realització personal. Mirem la tele: pelis porno en uns canals, programes d’educació sexual en d’altres. Sopem amb els amics: una bèstia parda per aquí, un Casanova per allà. De fet, només cal parlar amb les bledes de 18 anys per veure cap on anem. O fixar-se en els escriptors amb més punxa i veure de què escriuen. Voldria tenir un record per una tieta àvia, la Mia, que va morir verge als 96 anys després d’una vida collonuda.
Jo celebro que la gent cardi. Que cardi tan com pugui i estigui contenta. Jo també ho intento. Però fer del sexe una ideologia és una barbaritat. El sexe és ek motor de la natura com el misticisme ho és de la cultura. La mística és un assaig d’autodomini, d’humanitat; el sexe, ens retorna una estona a la salvatgina. Si cap mística ens ha restat animalitat, posar el sexe al centre de la nostra vida pot ser un bon camí per convertir-nos en uns animals integrals.
I això fem. Recordo el Festival de Cinema Eròtic de Barcelona: vaig quedar impressionat. No de la concurrència, sinó de l’entusiasme i la pedanteria amb què en parlaven els mitjans. Jo allà només hi veia falsa alegria, fals plaer i em temo, perquè la dignitat és un terme confús, noies amb la dignitat per terra. No diré que el Festival ofèn la dona, com diu cada any ICV, però sí que ofèn l’esforç de l’home per civilitzar-se. Allò em va semblar, i que em perdonin, una fira de mones. Un monument a la lacra dels nostres dies: l’emmascarament de la brutalitat. I si com insinuava l’Iu Forn l’afluència de públic femení i el moviment de diners justifiquen aquell mercat medieval, ja avanço que un dia hi veurem zoofília i pederastia en directe sense que ningú s’escandalitzi.
Exagero? Fa 50 anys també era exagerat un Festival com aquest. El sexe és un monstre morbós que mai en té prou. Hem de conviure-hi, i no podem negar-lo; molt bé. Hem de donar-li una mica de peixet; perfecte. Però tampoc cal encebar la bèstia ni convertir-la en la reina del ball, com feia Sebastià Alzamora en una crònica del Festival publicada a l'AVUI. Alzamora convidava el lector a treure de sota el llit els seus DVD’s porno. Miri: jo els tinc a la vista de la dona de fer feines, igual que hi tinc el paper de vàter, sobre el qual també tinc els meus gustos i manies. Però mai en faria ostentació, d’això. No veig quin mèrit té gaudir a compte de la situació d’unes noies en la qual no voldries trobar la gent que estimes.
Amb les misèries privades, el més honest és la humilitat i una mica de vergonya. I si algú se sent sol i necessita justificar-se que vagi a confessar-se. Jo trobo més hipòcrita exaltar el porno, com fan Alzamora i molts d’altres, que no pas amagar-lo sota el llit. I no dic que s’hagi de prohibir el porno ni el Festival; dic que el millor lloc per tot això és una penombra controlada, un lloc prudentment lluny de la imaginació i l’impuls de profanació. Hi ha monstres que cal respectar i tenir lligats perquè són més forts que nosaltres. Ara: si Alzamora vol predicar que “la vida és un ‘gang bang’”, endavant. Jo crec que la vida és molt pitjor que una confusió de cames: és un joc d’equilibrisme. I trobo que tot escriptor hauria viure procurant no contribuir al confusionisme.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articles | Comentaris (0) | Referències (0)