Articulots

Viernes, 28 de abril de 2006

Ballarins buscant parella

Hi ha instants de felicitat que s'arrosseguen com una creu tota la vida. Són els instants que no es poden oblidar ni superar. "Que me quiten lo bailao" es diu amb alegria mentre balles. Després el ball dol com qualsevol desgràcia. Tant si són bons com dolents, els instants excepcionals ens posen davant la mort: ens recorden que només tenim un temps per satisfer el desig. La caducitat del plaer i la manca de talent contra l'adversitat fan créixer dins nostre el temor que la vida sigui en va. D'aquí la vena mística de l'home: de l'ideal que cadascú s'ha fet d'ell mateix i la seva vida. Tothom voldria agafar el món pel coll i reduir-lo a la seva mida. Tothom hi ha un dia que toca el cel i creu que ha arribat la seva Gran Hora. Però la Gran Hora només arriba quan passem a l'altre barri. Llavors potser sí que quedem tranquils del tot. Mentrestant, perseguint l'ideal, intentant eradicar la insatisfacció en vida, ens cobrim d'angoixa i d'inhumanitat. Buscant la plenitud, trobem el buit. Vivim per omplir els buits que l'orgull i l'expectativa ens caven dins l'ànima, aquest és el tracte. Com més gran el buit, més gran l'ambició: més proves exigim que la nostra existència té sentit, una importància. Voldríem el nostre nom en un carrer o un lloc permanent en el cor dels altres, i ho intentem a través de l'amor o de la guerra, de la possessió o de la destrucció. A l'autèntica fe, que és assumir el buit amb alegria, s'hi arriba tard i amb la cua entre les cames. (Resum personal d'Incerta glòria, de Joan Sales, per a tots els Quixots i Bovarys que pateixen.)

Autor: Enric Vila Delclòs | Articles | Comentaris (0) | Referències (0)