Articulots

Viernes, 28 de abril de 2006

L'Estatut? bueno... Però España una, eh?

Quan dic que he de fer un reportatge sobre les cases regionals i l'Estatut els amics m'avisen: "T'atiparàs d'escoltar discursos lerrouxistes!". Lerroux és aquell demagog anticatalanista enviat per Madrid que tot just arribar a Barcelona ja va desafiar a un duel el pacífic Prat de la Riba.
I bé: sorpresa, sorpresa. O els lerrouxistes s'amaguen de vergonya, que també podria ser, o el públic de les cases regionals té sobre l'Estatut opinions no gaire diferents dels universitaris. De fet, sí que hi ha diferències però no són quantitatives sinó qualitatives. Vull dir que a les cases regionals la gent llegeix diaris i sap què és treballar, mentre que a les aules -com s'explicava en el reportatge del 10 d'octubre- els alumnes parlen per intuïció i es passen el dia somiant. Això explicaria que se sentin dir, a propòsit de l'Estatut, més bestieses a la universitat que no pas a les cases regionals.
Però una cosa és clara: si els polítics catalans no defensen el finançament a capa i espasa no serà per falta de suport popular. Perquè quan treus el tema dels diners és igual si estàs en una facultat o en una casa regional, desapareixen tots els ideals i totes les pàtries. En el cas de les cases regionals, ja et poden haver dit que d'"España sólo hay una" o haver-te fet un cant a la solidaritat interterritorial. En aquest punt, per art de màgia tothom es posa d'acord. Finançament? "¡Ah! Eso me parece estupendo". Tot i que també és cert que sempre hi ha un tossut que et diu: "¡No! ¡A mi no me llevan al huerto!". Per exemple, el Félix, de la Casa de Castilla - La Mancha: "Si está el rey en Madrid, dónde vamos a mandar el dinero, ¿eh?". O el Pablo, de l'Hogar Extremeño del Portal de l'Àngel: "La otra vez el PP cedió porque aquí siempre estan chinchando". O l'home que jugava a cartes amb tres amics al Centro Aragonés del carrer Joaquim Costa.
-A què juguen?
-Al guiñote.
-Els puc fer quatre preguntes sobre l'Estatut?
-No.
-Prefereixen el guiñote.
-Estamos en contra, tranquilo. Somos aragoneses.
Aquesta mena de personatge vehement, posat de cul contra l'Estatut, corre per les cases regionals. Però no és majoritari. Tampoc és habitual la contraposició entre els orígens i Catalunya. El més habitual és que l'enquestat insisteixi que és més català que Pompeu Fabra. Jo crec que això passa perquè quan la gent no parla la llengua del país se sent insegura.
El diàleg que segueix l'he tingut almenys deu vegades:
-¡Oye que yo soy muy catalán; más que tú!
-Però com ho mesura això?
-¡Llevo cotizando desde antes que tú nacieras!
Diners: heus aquí el gran cohesionador del país. A les cases regionals, hi ha almenys un tret català que ha fet forat: el pragmatisme. La gent distingeix perfectament entre els seus interessos i els seus sentiments.
Juan Sarcero, per exemple, que porta la intendència de l'Hogar Extremeño, fa un discurs típic del PP però té carnet de CiU: "Aquí me han dado una subvención para restaurar mi casa; en el pueblo lo he tenido que pagar yo". Quan el seu company carrega contra l'Estatut, surt a defensar-lo: "¡Hombre, Pablo! Nosotros somos de otra época. Esto es para nuestros hijos, que ya son de aquí". I això que m'acaba de dir que a Extremadura també tenen un dialecte, el castúo. I que Franco no va reprimir tant el català perquè, quan ell feia de comercial als anys 50, el van treure d'algunes botigues per parlar castellà: "Me decían: «Fora d'aquí, xoriço!». Los catalanes os las dais de buenos y no es para tanto".
És natural que la paraula xoriço, a un home del senyoriu de Sarcero -armilla i paraigua per bastó, un dia de ple sol-, se li clavés al cor. Sarcero no és cap fan de l'Estatut. Em diu: "El Estatuto a la corta o la larga saldrá. Pero los mayores no lo vemos bien. Mis hijos es otra cosa". La definició de nació? "Nunca fuisteis nación, erais condado. Pero no voy a pelearme con el 90 por ciento del Parlament". Llavors li trec un llibre de recent aparició, Els altres andalusos (Esfera dels Llibres). Uns andalusos hi expliquen per què són catalanistes. "No los conozco. Pero están en su derecho. Llegarían muertos de hambre y defienden su patria. La patria es la que te da de comer. Yo, como he comido en todas partes, soy de aquí y de allá".
El que menys agrada a les cases regionals de l'Estatut és que Catalunya es defineixi com a nació. Poca gent et discuteix una competència però quan surt el mot nació, tothom salta de la cadira: "¡Nación sólo hay una!". És el cas del José, un paleta jubilat que està fent una cervesa al bar del Centro Aragonés. M'adverteix que no m'agradaran les respostes. Deure de saber català? "Esto a favor". Finançament? "También a favor". Definició de nació? "Ves, eso es lo que no me gusta. España sólo hay una". Una visió semblant té el president del Centro Riojano, Luis Torrealba. Finançament? "Apoyo total". Deure de saber català? "A favor, esto lo tengo claro". Definició de nació? "Nación, si se entiende separación de España, no. Si se trata de una nación dentro de una gran nación, bueno".
A les oficines de la casa de Múrcia i Albacete, el debat sobre aquest punt genera una escena divertida. M'hi trobo dues dones i dos homes. Un home i una dona diuen que no poden opinar perquè tenen càrrecs dins l'associació. L'altre home es diu Jordi Pujol, i li carrega el mort a la dona adduint que és murciana. Ella es queixa: "Haurien d'haver-nos consultat per referèndum si volíem canviar l'Estatut". Vull fer notar que parla català perquè d'entre les més de 30 persones enquestades només dues resulten tenir aquesta habilitat. Faig la bateria de preguntes. Finançament? "Sí". Tema llengua? "Per descomptat. És vergonyós que hi hagi nanos de 18 anys que no parlin català". Tema nació? I en aquell moment se sent: "¡Esto quítatelo de la cabeza!". És el Miguel, que ha dit que no opinaria i ja fa estona que remuga. L'altre càrrec de l'associació l'amonesta: "¡Eh! ¡No digas nada!". Però es munta un debat en el qual només el senyor Pujol diu, baixet, que per ell Catalunya és una nació.
Aquesta visceralitat la Yolanda de la Casa de Andalucía no l'entén: "Me da igual como se llame. Me sorprende tanto rebombori por esa tonteria y que no se diga nada de la financiación, que es mucho más fuerte, y que, por otra parte, a mi me parece muy bien". El que no troba tan bé és la llei lingüística. "No por mí. Yo lo hablo. Lo digo por la gente que viene de fuera". Em sembla un bon moment per tornar a treure Els altres andalusos. Tampoc sap de què va. Li faig llegir un text on el president de l'Associació Catalònia Acord, Pedro Morón, diu que, sense renunciar als seus orígens, els immigrants i els seus fills tenen el deure d'assumir com a pròpia la històrica resistència dels catalans a la seva minorització cultural i política: "Quien está a las maduras debe también estar a las duras de su nueva tierra". No se sent al•ludida. Trec un fragment més fort, per commoure-la: és un diàleg entre Morón i un anònim, a la caseta de Catalònia Acord, a la Fira d'Abril del 2003:
-¿Y a usted no le da vergüenza estar en este sitio?
-¿Vergüenza...? ¿Por qué?
-Porque éste no es un lugar adecuado para decir ciertas mentiras. Están ustedes en territorio español... En una fiesta española.
-Perdone, estamos en Cataluña y esto es una fiesta catalana [...].
- No sea usted iluso. Dicen mentiras muy gordas en su pestilente y proselitista propaganda.
-¿Por ejemplo?
-Cataluña no es una nación y ustedes no son catalanes. Son españoles.
-Eso lo será usted, señor...
El diàleg (pàgines 306-309) es va escalfant i la idea és veure de part de qui es posa la noia. Però una senyora molt antipàtica, que també s'ha negat a parlar adduint que ostentava un càrrec, la reclama a la feina. De tota manera, hi ha molta gent com la Yolanda, que no posa problemes perquè Catalunya es defineixi com a nació.
Tornem a l'esmentat Félix, de la Casa de Castilla - La Mancha. Mentre arregla la pota d'una taula, desenvolupa el seu discurs: "Cuando las Olimpiadas, llegó un montón de dinero. ¿Y de dónde venía, eh? Venía de Madrid. El Estatuto lo veo mal. Si estamos en España no hay más que una". No aixeca passions. Mentre parla, tres senyors se'l miren riallers. Els demano l'opinió: "Contra el Estatuto está el PP, nosotros no somos del PP". Del finançament: "Si el País Vasco lo tiene, ¿qué pasa? ¿Somos menos?". Que Catalunya es defineixi com una nació també els sembla bé. Els pregunto pels orígens familiars: vénen de famílies republicanes represaliades pel franquisme. També estan a favor que el català sigui un deure, però es queixen que si Catalunya és un país bilingüe, l'administració també hauria de ser-ho. Els dic que és per compensar, mentre tots els castellanoparlants no són bilingües. N'hi ha un que queda més o menys convençut: "Es cierto que no nos hemos esforzado".
Podria posar més exemples però no dirien res de nou. A les cases regionals no hi ha catalanistes però tampoc es rebutja l'Estatut. La independència, això sí, només la tolerarien al Centro Gallego de les Rambles. Allà els és igual tot: "Jo no sé res"; "Yo soy de pueblo"; "Yo debo consultarlo con mi mujer." Només un senyor amb el bigoti molt daurat per la nicotina parla clar: "¡Que le den pol culo al Estatut!". La resta respon vaguetats amb una cantarella melancòlica i sorneguera: "A nosotros la política no nos interesa porque no vivimos de ella, ¿comprendes?".
-¿Y les da igual la independencia?
-Yo estoy a favor, a ver si así me echan.
-He dicho independencia, no limpieza étnica.
-¡No! Si yo quiero que me echen. Volver a mi tierra.
-¿Y por qué no se va?
-La jefa no quiere. n