Articulots

Domingo, 14 de mayo de 2006

Joan Sales i Núria Folch

Núria Folch té 90 anys i, si tot va bé, encara deu treballar com una mula dins la caseta de color rosa on viu, penjada dalt la muntanya del Carmel. La vaig anar a veure fa dos anys, després de llegir Incerta Glòria, l’obra mestre del seu difunt marit, Joan Sales. Va ser una experiència espaterrant i mira que la novel·la m’havia agradat. O m’havia sacsejat, hauria de dir. Incerta Glòria és d’aquests llibres que t’enforteixen el caràcter, que no oblides mai; només els clàssics saben acostar-te a la vida a través de la intel·ligència. Això distingeix l’art de la pedanteria en qualsevol camp. Però hem sacralitzat tant la literatura que sovint oblidem que és tant sols per aquesta mena de llibres que val la pena llegir.
I bé: en plena febre lectora vaig ensopegar amb aquest gran llibre. Volia donar-li publicitat i a falta de l’autor vaig entrevistar la seva vídua. Llavors tothom llegia una novel·leta de Javier Cercas sobre la Guerra Civil, Soldados de Salamina. Fins i tot se n’havia fet un film que és pura propaganda genocida contra la cultura catalana. Em va indignar que Sales no fos més conegut. Pensava en una frase del seu llibre: “no sols haurem d’acceptar la mort sinó la infàmia.” Incerta Glòria també parla de la Guerra Civil, però seriosament. L’escriptor hi va combatre i va perdre-hi amics i família, i la joventut, el paisatge, i els ideals de la Renaixença. El buit que li va deixar la guerra li pesava massa per escriure’n a la lleugera.
No parlo de literatura nacionalista. Si volen comprendre la Guerra Civil, saber quin paper van jugar-hi les ideologies i, encara més, perquè es fan les guerres, llegeixin Sales. No hi ha llibre més universal sobre la carnisseria del 36-39, ni Tres días de julio (Luís Romero), ni Los cipreses creen en dios (J. M. Gironella), ni cap altre. Les motivacions poderoses no són mai ideològiques sinó passionals, i Sales és més shakespearià que ningú. Incerta glòria és un llibre total, un gran tractat sobre les passions i la moral, amb la guerra, l’amor i la política de fons. El conflicte bèl·lic va posar-lo davant d’una veritat: que l’home és un ésser assedegat de místicisme, que tot ho fa per omplir el buit que deixa dins seu l’orgull i la manca de fe. Per això oscil·la entre dos impulsos: posseir i matar, l’amor i la mort.
El llibre esprem deliciosament aquesta idea i ja he dit que és corprenedor, no s’acaba mai, sempre es pot tornar a començar, es nota que l’autor s’hi va deixar la pell. Però la visita a Folch em va deixar la impressió que sense ella, Sales no se n’hauria sortit. Tota la saviesa, tot el temperament destil·lat en el llibre, el vaig trobar en aquesta senyora. Vaig entendre perquè Sales l’estimava i perquè va poder escriure una obra tan excepcional. Una gran dona rera un gran home? En aquest cas crec que sí. Per entendre’ns, Sales va escriure un llibre més gran que ell. Incerta Glòria és un triomf de l’esforç i la paciència, una reacció del caràcter contra unes adversitats morals i materials avui difícils d’imaginar.
Va fer fins a cinc versions del llibre adaptant-lo al lent estovament de la censura franquista. L’última versió té més de 900 pàgines i la primera no passava dels tres centenars. Sales comença la novel·la quan torna de l’exili el 1948 i no la dóna per acabada fins al 1981. Es diu aviat. Ni tant sols el gènere és un capritx. La novel·la està inspirada en unes cartes escrites des del front que encara avui fan caure de cul; Sales sabia que la censura no les deixaria publicar mai, com així va ser, i volia testimoniar una experiència que no el deixava dormir. Volia honorar la terra que havia sofert la guerra i els seus morts.
En el via crucis, Folch devia empènyer molt, recolzar, opinar a l’ombra. Encara avui empeny. Fa proselitisme de Sales sempre que pot i treballa en una edició de Cartes a Màrius Torres, que durà un extens pròleg i notes a peu de pàgina per deixar ben fixada la figura del seu marit. Quan la vaig visitar fa dos anys ja hi treballava, en una precarietat cap país civilitzat permetria. Som tan idiotes que l’edició castellana d’Incerta Glòria és molt més atractiva que la catalana. Tot i que no l’he tornat a veure, sempre dic que Folch és la meva tercera àvia, una àvia espiritual, atàvica. Tenia una ironia fina, una intel·ligència aguda i una tendresa amb la punta justa de duresa. Era un esperit encantador, una fada de conte, una barreja màgica d’intel·ligència i caràcter. La recordo asseguda al silló d’orelles, parlant-me de Sales. Tenia un halo sobrenatural. I vaig pensar que és per gent com ella que el cel hauria d’existir.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articles | Comentaris (0) | Referències (0)