Articulots

Domingo, 14 de mayo de 2006

Xammar, perdona'ls

Si és veritat que els morts es remouen dins la tomba, els ossos d’Eugeni Xammar deuen estar fent gimnàstica, últimament. Xammar, l’home més intel·ligent del segle XX, segons Salvador Maradiaga, la persona menys primària que Josep Pla deia haver conegut mai; i encara, gran mite del nostre periodisme i una de les figures de les lletres catalanes més desdenyoses amb la posteritat, deu contemplar des del cel, estupefacte, com Catalunya revaloritza la seva obra. Entenguem-nos: això hauria de ser una gran notícia: si els periodistes catalans coneguessin la seva tradició no serien tan provincians. I per no confondre defineixo. Provincià: qui interpreta el món a través d’una cultura forastera.
Però esclar: en la revalorització de Xammar hi interfereixen detalls una mica emprenyadors. Res, els típics que entre gent civilitzada no es discuteixen. Però aquí es veu que ho hem de discutir tot. I ara jo he de queixar-me per dos detalls insignificants a un editor que admiro com Jaume Vallcorba pel recull d’articles que El Acantilado ha publicat de Xammar, Crónicas desde Berlín (1930-1936), i que ja fa uns mesos que veig a les llibreries.
Primer hi ha el nom. Segons la portada, Xammar es deia “Eugenio”. Així firmava els articles d’Ahora, ve a justificar-se la prologuista (l’altre detall insignificant). És genial: com si al Madrid de 1930 li hagués estat permès de signar Eugeni. Un editor d’un segell bilingüe em deia: “Dir-li Eugeni és perdre el 70 per cent de les vendes entre el públic castellà”. O sigui que hi ha la sospita que els castellans cultes són xenòfobs; no se m’hagués acudit mai.
Però això no va sol, ve acompanyat de la prologuista, Charo González. Recordo haver-hi parlat el 1998, quan va prologar L’ou de la serp, un recull d’articles també de Xammar i també sobre el nazisme, però en català: “El único problema que tiene como periodista -em deia- es que era muy catalanista.” Ah! Però quan Xammar es diu Eugenio llavors es torna un prodigi de lucidesa i el seu catalanisme esdevé una anècdota per la “petite histoire”. De la lucidesa, ja en parlarem. I, pel que fa a la segona qüestió, si tens 25 pàgines per glossar-lo, és mesquí reduir a un detall sense importància el catalanisme de Xammar i desvincular-lo de la seva obra de corresponsal a l’estranger. Vivint tota la vida fora, aquest senyor era separatista i va deixar d’escriure quan Franco va prohibir el català! Això no és “otra historia”. És la clau de la història.
Diguin-me un periodista o escriptor en català important del segle XX que no hagi estat catalanista? Si el periodisme autòcton ha donat grans figures (o la literatura) és per la posició d’orfernesa institucional en què el va situar el catalanisme. La solitud moral imprimeix caràcter i entre els tipus d’homes que ha produit l’amor al país un de molt important és l’escriptor avesat a interpretar el món sense tòpics que li afalaguin la vanitat ni li omplin la butxaca; és a dir, obligat, pel simple fet d’estimar la seva cultura, a confiar en la seva mirada i el seu talent. El millor de Maragall, Gaziel, Pla o Ibáñez Escofet ve del temperament que els va donar aquesta misèria. I la de Xammar també.
Però González no ho veu perquè ve d’un clan d’espanyolistes fanàtics que, odiant el catalanisme, tenen la desgràcia d’haver-se enamorat de la cultura del país, i utilitzen 4 paraules de prestigi per desnacionalitzar-la i apropiar-se-la. Paraules: liberalisme, escepticisme, veritat i raó. Ah! I ironia. A Catalunya, amb aquest equipatge ja pots dir que Pla no era nacionalista i que Xammar estava encantat de signar Eugenio; és a dir, ja pots reduir el catalanisme a l’anècdota i oblidar que el país li deu no anar a quatre grapes. González és un bon exemple de l’ús folclòric que cert espanyolisme fa d’aquest equipatge última moda. Quin embolic de paraules per dir que Xammar viu desconcertat l’ascens del nazisme i que és la honestedat amb què accepta aquest desconcert (l’humor, per tant) que fa perdurable la seva crònica!
El seu estil entronca amb el d’un espanyolisme de llarga tradició a Catalunya, pedant i encartronat, que avui es troba molt ben representat per Xavier Pericay, Arcadi Espada o Jordi Gracia, que va guanyar l’últim premi Anagrama amb un assaig sobre l’antifranquisme que recorda a cada capítol que Catalunya té dues llengües. Un detall significatiu d’aquesta colla és que reivindiquen autors de prosa seca i pelada i, en canvi, són d’un barroquisme insuportable: és el fum que han d’emetre per amagar l’evidència, allò que no els agrada de la història.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articles | Comentaris (9) | Referències (1)