Articulots

Domingo, 21 de mayo de 2006

Platges menorquines

Ja sé que falta tot un mes per l'estiu. Però amb la calor que fa no ve d'aquí. Au:
A Menorca hi ha estiuejants de dues menes: els usuaris de les platges de sorra fina i blanca, i els amants de les caletes rocoses i torturades.
Fidels a les platges de sorra fina són les famílies que van amb criatures i tot l’equip d’estris inflables. Les criatures van directes de la tovallola a l’aigua i si els pares tenen una mica de cor hi van equipats amb unes ulleres submarines. A Menorca, cap nen trobarà res millor que la màgica visió dels peixets i del fons del mar, encara que, per prudència, el fons no passi del mig metre.
També hi ha parelles que es posen crema l’un a l’altre i universitàries amb els pits a l’aire, com descapotables de luxe esquitxats pel sol. Quan no dormen, parlen i acostumen a fer cara de mal de cap i de ressaca. En general, tenen els pits bonics perquè són joves i totes les formes els escauen. Les noies cada dia creixen més esveltes i proporcionades i dóna gust veure cames llargues, peus petits, genolls a lloc i turmells prims. El més fascinant, però, és la seva mirada indiferent: és una buidor que no ve de la tristesa sinó de la innocència de no conèixer ni la por ni el desengany.
La costa està feta de mossegades de rateta i les platges són petites. Però el formigueig és important. La sorra acostuma a ser una llengua menuda i blanquinosa envoltada de roques o de bosc, on sovint hi trobes algun pare refractari al sol llegint sota un pi. Excavades a la roca, sempre hi ha, tancat i barrat, alguna cova troglodita o un vell refugi de pescador. A la boca de la cala hi fondegen barcos de vela que, sense la gentada, farien un efecte novel·lesc impressionant. A la majoria de platges s’hi arriba per caminets polsegosos, oberts a través del bosc. És una passejada que, amb els trastos de platja, es pot fer pesada. Però ara rai; fa 60 anys, algunes de les cales més concorregudes, com la de Binibeca o la Turqueta, demanaven una excursió tan bèstia que valia més accedir-hi per mar.
Com les noies interessants, la costa menorquina vol esforç per deixar-se conquistar. Com més íntim vulguis el racó, més has de treballar. Als paratges bonics no hi arribes sense fer la cabra pels roquissars, o el tauró, si hi arribes nedant. Un dels roquissars més coneguts és "L’olla', que posa l’aigua d’un roig infernal, quan el sol es pon. En els millors racons d’aquests roquissars els joves solitaris mediten, llegeixen, escriuen cartes i es banyen despullats. Quan surten, agiten la melena, recuperen el posat místic i encenen una cigarreta -que, com es pot veure, molts apaguen a la roca sense problemes.
Jo sóc un amant d’aquests racons. Però no hi vaig pas a pensar, sinó a oblidar. I per oblidar faig el mort. Fer el mort al mar és un remei que els psicoterapeutes haurien de receptar. Busques una recolzada tranquila on l’aigua no espetegui fort contra les roques, et situes a una distància prudent, mires al cel, tanques els ulls i et poses les mans al clatell com un Tom Sawyer que s’estira a l’herba. La salinitat de l’aigua t’aixeca els peus i et posa en posició horitzontal. L’aigua t’abraça i et bressola, i a les orelles sents un crepiteig intens, com si algú fregís un ou ferrat ?podria ser la teva dona. Al cap d’una estona surts, t’asseus a la roca i mires de descriure el mar. És tan difícil, que t’ocupa tot el cap. Escoltar com ronca el mar, relaxa; observar com es mou, fa por. Sembla la respiració profunda i acompassada d’una bèstia viva i monstruosa. I invencible. No perquè sigui grossa, sinó per la suavitat, la delicadesa i la innexorabilitat amb què es fica per tots els racons i s’adapta a totes les superfícies. Amb tot això només has de mirar que no hi hagi meduses. A Menorca, els bancs de meduses van d’un costat a l’altre, intempestives com turistes japonesos. Una picada mentre fas el mort és cruel i dolorosa com el desamor. De l’amor, ja en parlarem un altre dia.

Autor: Enric Vila Delclòs | Cròniques | Comentaris (0) | Referències (0)