Articulots

Jueves, 08 de junio de 2006

La Xavacaneria del PSC

L'Amanda -quin nom tan càlid i suggerent!- em recrimina l'article de divendres passat. Jo els parlaria de l'eix Pequin-Xangai i de per què els xinesos aviat se'ns menjaran amb patates, però deixem-ho per un altre dia. Total, amb la cultura del facilisme que han instaurat els socialistes no caldrà que vinguin de tant lluny per fotre'ns l'economia i el país enlaire. Per aquest facilisme, el PSC va començar fent els mítings en castellà als barris pobres i ara el centre de Barcelona ha esdevingut un gran pipican i tindrem aquest Estatut votat fins i tot per CiU. L'Amanda troba excessiu que equipari el socialisme a un ramat de noies cridaneres, castellanes i maquillades, i el catalanisme a una flor culte i discreta: «Sóc universitària, catalanista i del PSC (m'escriu). Parlo castellà a casa. A quin grup pertanyo?". Passar de la teoria a la pràctica té problemes, però la realitat és més que una foto instantània: ve de molt lluny. Si dic que Catalunya és una gran majoria xavacana encarnada pel PSC és perquè venim de la tradició de la "mona vestida de seda": dels valors que passen de moda i de l'estirar més el braç que la màniga, de la falsa sofisticació. Si el senyor Esteve hagués tingut un pes, creu-me Amanda, seríem Holanda, no pas el país del Fòrum. El PSC és fill de l’esnobisme que, a cada època, oblida que no hi ha progrés sense amor a la tradició i als morts de la terra que es trepitja. Maragall és Companys morint aferrat a la bandera després de passar-se tota la vida titllant el nacionalisme de "mesquí", en nom dels tòpics més casposos de l'humanitarisme i la modernitat; o Comorera, que va ser denunciat a Franco pels seus correligionaris del PCE, després de treballar per ells durant tota la guerra. Mira! Al Molt Honorable també el fotran els vells amics: Montilla, que li diu de "tu" i li dóna les ordres en castellà.

Autor: Enric Vila Delclòs | Articulets | Comentaris (0) | Referències (0)