http://enricvila.bitacoras.com Articulots es-es http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/06/08/la-xavacaneria-del-psc \n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/06/08/de-mes-verdes-en-maduren \n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/06/08/l-art-de-tirar-pel-dret Ara bé: Benzina és una revista cultural, oi? Potser t’ho penses tot dues vegades i tot et surt al revés, treus l’enginy als funerals i t’apagues a les festes. Potser reflexiones molt sobre el bé i el mal i et preguntes perquè alguna gent grisa arriba tan lluny i hi ha gent brillant que no fa mai res. Sí és així, et deu agradar llegir i saber-ho tot, no perdis el temps: Gladwell, Malcolm. La intel·ligència intuïtiva. Com decidir d’un cop d’ull. Barcelona: Edicions 62, 2005.
I bé: pels qui van fent, un resum. Què diu Gladwell? Diu que la majoria de patiments i equivocacions vénen de la necessitat que tenim de racionalitzar-ho tot; que cal controlar la mania de donar una explicació a tot el que fem. Segons Gladwell, som molt més llestos del que semblem. Sí, sí: la caguem perquè no tenim fe, perquè no donem cap oportunitat al misteri i en el pas de l’inconscient al conscient perdem molta informació valuosa. El problema, diu, no és que no sàpiguem què volem o què cal fer, el problema és que ens falta xerrameca per justificar-ho. O sovint en tenim massa, i el cacau mental ens confon.
La intel·ligència intuitiva és la capacitat d’actuar sense deixar-se impressionar per refregits morals o culturals. Saber anar al gra sense caure en el confusionisme i la pedanteria general. Evidentment que les passions han de trobar una forma concreta d’expressar-se. La intel·ligència serveix per això: per donar forma a les passions. Generalment la forma és prestada. I feliç qui sempre troba la forma en un discurs prestigiós! O, si més no, qui conserva la fe i pot confessar a un capellà les angoixes que li costa donar forma al seu fons tempestuós. O, sent més modestos: qui es pot pagar un psicòleg.
Però, en tot cas, sempre cal evitar que la cultura suplanti la natura: sempre. Quan natura i cultura competeixen, quan s’enverina el caràcter amb un excés de literatura, el cataclisme és segur. La natura és com una senyora: sempre se l’ha d’acompanyar i cedir-li el pas, mai portar-li la contrària. Aquest és el do de l’intuitiu: utilitza la bèstia per mirar la realitat més enllà de raons i supersticions. La millor forma d’estimular la intuició, de mantenir tranquila la bèstia, és ser conscient de la fragilitat dels propis arguments. No perdre el contacte amb la vida: experiència i observació, i ocupar-se molt més que preocupar-se. Com diu Gladwell, no es tracta de no pensar, sinó de viure sabent que pensar pot arribar a ser molt contraproduent. Només podem emetre judicis racionals fiables sobre les situacions en què som experts, diu Gladwell, i encara gràcies.
El seu llibre té gràcia perquè utilitza la ciència per tornar-nos al vell romanticisme: “De les coses essencials, només en sap el cor”. Gladwell ens recorda que la raó és una ajuda, no una solució, que la complexitat no està en el món, sinó en la nostra orgullosa ignorància. I per demostrar-ho, fa un recital de casos i estudis. Explica com es pot dir en cinc minuts si una parella té futur; com l’excés d’informació perjudica metges, psicòlegs, estratègs militars i, per descomptat, l’home comú; per què els metges més demandats no són els més ineptes; fins a quin punt l’aspecte físic importa més que el currículum; perquè els consumidors noten la diferència entre la pepsi i la coca-cola; com les paraules influeixen en l’estat d’ànim i amb quina facilitat ens deixem du per associacions d’idees que ens perjudiquen; o, també, què es pot llegir en el rostre d’una persona, i més coses.
Gladwell ens convida a assumir que, per molta teoria que sàpiguem, vivint sempre serem intel·lectualment bornis, que cal aprendre a dir “no ho ser” i tirar pel dret, muscular l’instint per, davant de situacions complicades, fer com el batejador de beisbol que sap colpejar la pilota, tot i que amb prou feines l’ha vist sortir de la mà del llançador.
]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/05/21/platges-menorquines A Menorca hi ha estiuejants de dues menes: els usuaris de les platges de sorra fina i blanca, i els amants de les caletes rocoses i torturades.
Fidels a les platges de sorra fina són les famílies que van amb criatures i tot l’equip d’estris inflables. Les criatures van directes de la tovallola a l’aigua i si els pares tenen una mica de cor hi van equipats amb unes ulleres submarines. A Menorca, cap nen trobarà res millor que la màgica visió dels peixets i del fons del mar, encara que, per prudència, el fons no passi del mig metre.
També hi ha parelles que es posen crema l’un a l’altre i universitàries amb els pits a l’aire, com descapotables de luxe esquitxats pel sol. Quan no dormen, parlen i acostumen a fer cara de mal de cap i de ressaca. En general, tenen els pits bonics perquè són joves i totes les formes els escauen. Les noies cada dia creixen més esveltes i proporcionades i dóna gust veure cames llargues, peus petits, genolls a lloc i turmells prims. El més fascinant, però, és la seva mirada indiferent: és una buidor que no ve de la tristesa sinó de la innocència de no conèixer ni la por ni el desengany.
La costa està feta de mossegades de rateta i les platges són petites. Però el formigueig és important. La sorra acostuma a ser una llengua menuda i blanquinosa envoltada de roques o de bosc, on sovint hi trobes algun pare refractari al sol llegint sota un pi. Excavades a la roca, sempre hi ha, tancat i barrat, alguna cova troglodita o un vell refugi de pescador. A la boca de la cala hi fondegen barcos de vela que, sense la gentada, farien un efecte novel·lesc impressionant. A la majoria de platges s’hi arriba per caminets polsegosos, oberts a través del bosc. És una passejada que, amb els trastos de platja, es pot fer pesada. Però ara rai; fa 60 anys, algunes de les cales més concorregudes, com la de Binibeca o la Turqueta, demanaven una excursió tan bèstia que valia més accedir-hi per mar.
Com les noies interessants, la costa menorquina vol esforç per deixar-se conquistar. Com més íntim vulguis el racó, més has de treballar. Als paratges bonics no hi arribes sense fer la cabra pels roquissars, o el tauró, si hi arribes nedant. Un dels roquissars més coneguts és "L’olla', que posa l’aigua d’un roig infernal, quan el sol es pon. En els millors racons d’aquests roquissars els joves solitaris mediten, llegeixen, escriuen cartes i es banyen despullats. Quan surten, agiten la melena, recuperen el posat místic i encenen una cigarreta -que, com es pot veure, molts apaguen a la roca sense problemes.
Jo sóc un amant d’aquests racons. Però no hi vaig pas a pensar, sinó a oblidar. I per oblidar faig el mort. Fer el mort al mar és un remei que els psicoterapeutes haurien de receptar. Busques una recolzada tranquila on l’aigua no espetegui fort contra les roques, et situes a una distància prudent, mires al cel, tanques els ulls i et poses les mans al clatell com un Tom Sawyer que s’estira a l’herba. La salinitat de l’aigua t’aixeca els peus i et posa en posició horitzontal. L’aigua t’abraça i et bressola, i a les orelles sents un crepiteig intens, com si algú fregís un ou ferrat ?podria ser la teva dona. Al cap d’una estona surts, t’asseus a la roca i mires de descriure el mar. És tan difícil, que t’ocupa tot el cap. Escoltar com ronca el mar, relaxa; observar com es mou, fa por. Sembla la respiració profunda i acompassada d’una bèstia viva i monstruosa. I invencible. No perquè sigui grossa, sinó per la suavitat, la delicadesa i la innexorabilitat amb què es fica per tots els racons i s’adapta a totes les superfícies. Amb tot això només has de mirar que no hi hagi meduses. A Menorca, els bancs de meduses van d’un costat a l’altre, intempestives com turistes japonesos. Una picada mentre fas el mort és cruel i dolorosa com el desamor. De l’amor, ja en parlarem un altre dia.
]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/05/14/visca-les-bases-d-erc \n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/05/14/xammar-perdona-ls Però esclar: en la revalorització de Xammar hi interfereixen detalls una mica emprenyadors. Res, els típics que entre gent civilitzada no es discuteixen. Però aquí es veu que ho hem de discutir tot. I ara jo he de queixar-me per dos detalls insignificants a un editor que admiro com Jaume Vallcorba pel recull d’articles que El Acantilado ha publicat de Xammar, Crónicas desde Berlín (1930-1936), i que ja fa uns mesos que veig a les llibreries.
Primer hi ha el nom. Segons la portada, Xammar es deia “Eugenio”. Així firmava els articles d’Ahora, ve a justificar-se la prologuista (l’altre detall insignificant). És genial: com si al Madrid de 1930 li hagués estat permès de signar Eugeni. Un editor d’un segell bilingüe em deia: “Dir-li Eugeni és perdre el 70 per cent de les vendes entre el públic castellà”. O sigui que hi ha la sospita que els castellans cultes són xenòfobs; no se m’hagués acudit mai.
Però això no va sol, ve acompanyat de la prologuista, Charo González. Recordo haver-hi parlat el 1998, quan va prologar L’ou de la serp, un recull d’articles també de Xammar i també sobre el nazisme, però en català: “El único problema que tiene como periodista -em deia- es que era muy catalanista.” Ah! Però quan Xammar es diu Eugenio llavors es torna un prodigi de lucidesa i el seu catalanisme esdevé una anècdota per la “petite histoire”. De la lucidesa, ja en parlarem. I, pel que fa a la segona qüestió, si tens 25 pàgines per glossar-lo, és mesquí reduir a un detall sense importància el catalanisme de Xammar i desvincular-lo de la seva obra de corresponsal a l’estranger. Vivint tota la vida fora, aquest senyor era separatista i va deixar d’escriure quan Franco va prohibir el català! Això no és “otra historia”. És la clau de la història.
Diguin-me un periodista o escriptor en català important del segle XX que no hagi estat catalanista? Si el periodisme autòcton ha donat grans figures (o la literatura) és per la posició d’orfernesa institucional en què el va situar el catalanisme. La solitud moral imprimeix caràcter i entre els tipus d’homes que ha produit l’amor al país un de molt important és l’escriptor avesat a interpretar el món sense tòpics que li afalaguin la vanitat ni li omplin la butxaca; és a dir, obligat, pel simple fet d’estimar la seva cultura, a confiar en la seva mirada i el seu talent. El millor de Maragall, Gaziel, Pla o Ibáñez Escofet ve del temperament que els va donar aquesta misèria. I la de Xammar també.
Però González no ho veu perquè ve d’un clan d’espanyolistes fanàtics que, odiant el catalanisme, tenen la desgràcia d’haver-se enamorat de la cultura del país, i utilitzen 4 paraules de prestigi per desnacionalitzar-la i apropiar-se-la. Paraules: liberalisme, escepticisme, veritat i raó. Ah! I ironia. A Catalunya, amb aquest equipatge ja pots dir que Pla no era nacionalista i que Xammar estava encantat de signar Eugenio; és a dir, ja pots reduir el catalanisme a l’anècdota i oblidar que el país li deu no anar a quatre grapes. González és un bon exemple de l’ús folclòric que cert espanyolisme fa d’aquest equipatge última moda. Quin embolic de paraules per dir que Xammar viu desconcertat l’ascens del nazisme i que és la honestedat amb què accepta aquest desconcert (l’humor, per tant) que fa perdurable la seva crònica!
El seu estil entronca amb el d’un espanyolisme de llarga tradició a Catalunya, pedant i encartronat, que avui es troba molt ben representat per Xavier Pericay, Arcadi Espada o Jordi Gracia, que va guanyar l’últim premi Anagrama amb un assaig sobre l’antifranquisme que recorda a cada capítol que Catalunya té dues llengües. Un detall significatiu d’aquesta colla és que reivindiquen autors de prosa seca i pelada i, en canvi, són d’un barroquisme insuportable: és el fum que han d’emetre per amagar l’evidència, allò que no els agrada de la història.

]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/05/14/joan-sales-i-nuria-folch I bé: en plena febre lectora vaig ensopegar amb aquest gran llibre. Volia donar-li publicitat i a falta de l’autor vaig entrevistar la seva vídua. Llavors tothom llegia una novel·leta de Javier Cercas sobre la Guerra Civil, Soldados de Salamina. Fins i tot se n’havia fet un film que és pura propaganda genocida contra la cultura catalana. Em va indignar que Sales no fos més conegut. Pensava en una frase del seu llibre: “no sols haurem d’acceptar la mort sinó la infàmia.” Incerta Glòria també parla de la Guerra Civil, però seriosament. L’escriptor hi va combatre i va perdre-hi amics i família, i la joventut, el paisatge, i els ideals de la Renaixença. El buit que li va deixar la guerra li pesava massa per escriure’n a la lleugera.
No parlo de literatura nacionalista. Si volen comprendre la Guerra Civil, saber quin paper van jugar-hi les ideologies i, encara més, perquè es fan les guerres, llegeixin Sales. No hi ha llibre més universal sobre la carnisseria del 36-39, ni Tres días de julio (Luís Romero), ni Los cipreses creen en dios (J. M. Gironella), ni cap altre. Les motivacions poderoses no són mai ideològiques sinó passionals, i Sales és més shakespearià que ningú. Incerta glòria és un llibre total, un gran tractat sobre les passions i la moral, amb la guerra, l’amor i la política de fons. El conflicte bèl·lic va posar-lo davant d’una veritat: que l’home és un ésser assedegat de místicisme, que tot ho fa per omplir el buit que deixa dins seu l’orgull i la manca de fe. Per això oscil·la entre dos impulsos: posseir i matar, l’amor i la mort.
El llibre esprem deliciosament aquesta idea i ja he dit que és corprenedor, no s’acaba mai, sempre es pot tornar a començar, es nota que l’autor s’hi va deixar la pell. Però la visita a Folch em va deixar la impressió que sense ella, Sales no se n’hauria sortit. Tota la saviesa, tot el temperament destil·lat en el llibre, el vaig trobar en aquesta senyora. Vaig entendre perquè Sales l’estimava i perquè va poder escriure una obra tan excepcional. Una gran dona rera un gran home? En aquest cas crec que sí. Per entendre’ns, Sales va escriure un llibre més gran que ell. Incerta Glòria és un triomf de l’esforç i la paciència, una reacció del caràcter contra unes adversitats morals i materials avui difícils d’imaginar.
Va fer fins a cinc versions del llibre adaptant-lo al lent estovament de la censura franquista. L’última versió té més de 900 pàgines i la primera no passava dels tres centenars. Sales comença la novel·la quan torna de l’exili el 1948 i no la dóna per acabada fins al 1981. Es diu aviat. Ni tant sols el gènere és un capritx. La novel·la està inspirada en unes cartes escrites des del front que encara avui fan caure de cul; Sales sabia que la censura no les deixaria publicar mai, com així va ser, i volia testimoniar una experiència que no el deixava dormir. Volia honorar la terra que havia sofert la guerra i els seus morts.
En el via crucis, Folch devia empènyer molt, recolzar, opinar a l’ombra. Encara avui empeny. Fa proselitisme de Sales sempre que pot i treballa en una edició de Cartes a Màrius Torres, que durà un extens pròleg i notes a peu de pàgina per deixar ben fixada la figura del seu marit. Quan la vaig visitar fa dos anys ja hi treballava, en una precarietat cap país civilitzat permetria. Som tan idiotes que l’edició castellana d’Incerta Glòria és molt més atractiva que la catalana. Tot i que no l’he tornat a veure, sempre dic que Folch és la meva tercera àvia, una àvia espiritual, atàvica. Tenia una ironia fina, una intel·ligència aguda i una tendresa amb la punta justa de duresa. Era un esperit encantador, una fada de conte, una barreja màgica d’intel·ligència i caràcter. La recordo asseguda al silló d’orelles, parlant-me de Sales. Tenia un halo sobrenatural. I vaig pensar que és per gent com ella que el cel hauria d’existir.
]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/05/08/els-articles-sentimentals \n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/28/ballarins-buscant-parella \n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/21/madurar ]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/21/josep-pla-periodisme-i-patriotisme Pla era d’aquests últims, tot i que a diferència de Joan Maragall, Eugeni d’Ors o Gaziel, ho dissimulés a còpia d’humorisme. Era el més fanàtic de tots quatre. Era un radical, com tots els solitaris. Els seus ideals periodístics, formulats ja de molt jove, només poden ser model de minories sacrificades. A Pla, els diaris majoritaris, fets per guanyar diners i distreure la clientela, els diaris gruixuts i plens de firmes que només donen “consells de moderació i de fino escepticismo”, l’indignaven. Fer periodisme prop del discurs oficial li semblava contribuir “a la idiotització de l’esperit públic”.
Per Pla, l’única manera de no estafar la gent era fer periodisme temperamental, ideològic, d’oposició. El periodista de raça, deia, és un dualista abocat a un ideal. Necessita sentir el gust amarg de la vida. Escriu empès per la curiositat i el plaer de veure els fets per darrera, per descobrir el mecanisme de les coses, per desmuntar els tòpics. Ha d’escriure des d’una dèria personal, però ha d’estar al servei de la tribu. Per redimir-se del vedettisme i la frivolitat que imposa l’actualitat, ha de comprometre’s amb el seu paisatge i la seva gent, estimular el sentit crític i la responsabilitat individual.
Això explica que volgués veure desaparèixer alguns diaris. Els anomenava l’“ideal de diari espanyol”, i sempre posava d’exemple La Vanguardia. “¿Quin dia el públic se’n donarà de baixa per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat?”, insistia Pla el 1926. La cèlebre teoria de Gaziel del diari mirall, tant citada a les universitats i que tanta premsa fa vendre, aquesta teoria segons la qual un diari ha de dir a la societat allò que creu que vol sentir, no casava amb el caràcter planià. La vocació polemista el decantava cap al diari pobret i alegret, “antipedant, que arriba fins on arriba però que allà on arriba hi arriba amb una mirada viva, limitada, conscient, humana, de primera mà”.
En aquestes capçaleres va escriure sempre, abans i després de la Guerra Civil. Què hauria passat si Franco no l’hagués foragitat de La Vanguardia española, on va ser subdirector els primers mesos de dictadura? Fa de mal dir. La vanitat és traïdora. A Pla feia temps que li havia fet perdre l’oremus. Havia tingut uns inicis periodístics molt brillants. Després d’un breu pas per Las Notícias fent gasetilles de societat, el 1919 entra a La Publicidad i esdevé una de les estrelles del diari. El 1920 ja és corresponsal a París i el 1921 Carles Soldevila li dedica una sèrie d’articles on diu que cap escriptor de la seva generació li arriba a la sola de la sabata.
Pla té 23 anys i la seva resposta ja planteja la actitud que pendrà sempre. Diu que escriu per aplanar el terreny a les generacions futures. I afegeix: “Un escritor nacionalista procurará dar la máxima supervivencia a sus obras para que su país viva eternamente”. Catalunya és l’ideal que donarà profunditat a la periodística de Pla, allò que el portarà a buscar, de l’actualitat, el batec més viu i transcendent. El que fa bona la mirada d’un periodista no és la ideologia, sinó la intel·ligència, però l’home ha de mirar el món des d’algun amor per poder descriure el que veu amb honestedat i cara i ulls.
Aquesta concepció explica la prosa de Pla i la rapidesa del seu èxit. Pla introdueix a Catalunya una periodística conscientment sensual, valorativa, subjectiva. Acostuma el lector a l’emoció de veure com el periodista se la juga a cada frase. Fa de l’adjectivació la base del seu estil. Un tret molt conegut de la seva prosa és la tendència a tancar les frases amb una cadena de tres adjectius contundents, apassionats, definitius. Una altra marca de la casa són aquells diàlegs inventats i una mica encarcarats que l’escriptor introduia enmig d’una crònica per explicar-se amb una dialèctica socràtica.
Pla creia que “la realitat és impenetrable” i que només es pot explicar la impressió que deixa en la sensibilitat el subjecte. Per això quan corre per Europa ?per l’Alemanya prenazi, la Rússia comunista, l’Anglaterra postvictoriana o la Itàlia feixista?, sempre té el problema de Catalunya al cap. Quan el 1927 deixa La Publicitat i fitxa per La veu de Catalunya, també (encara que l’acusin de vendre’s a la Lliga i a Francesc Cambó). Ve la República i Pla cau en la pedanteria general i, sovint, les formes li fan perdre la raó. Se li critica el pas per La Vanguardia i l’actitud a la guerra. La majoria de catalans republicans no van ser menys covards ni curts de vista. Per contra, la columna que Pla va publicar a Destino entre 1940 i 1975, és un acte d’amor al país i a la llibertat d’expressió, periodisme d’orfebreria davant d’una censura més dura que la nazi, segons els experts. Diuen que els anys el van tornar escèptic. I què més! L’escepticisme de Pla sempre va ser una impostura intel·lectual, un mètode de coneixement. Més que canviar d’ideals, va anar canviant de mitjans per predicar-los, que és el que fan les persones que, a part de cor, tenen cervell.
]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/20/l-hostal-madrid I encara que, en un cas d’emergència, tampoc m’escaparia. Tinc la cambra a l’últim pis un tercer, que és prou alt per matar-te si saltes. Però hi ha un aventatge. La panoràmica que ofereix la terrassa de l’habitació et resumeix l’illa. Un hi veu: la mar plana i maternal, travessada per llanxes i velers magnífics; les piscines d’hotels i torretes, amb els corresponents turistes i propietaris descamisats; els pics més alts dels edificis medievals, herència dels avantpasssats catalans; i les luxoses cases de primera línia de mar, que, portant el jardí fins al límit dels roquissars sobre els quals s’aixeca l’illa, són ideals per un suicidi romàntic. També es veu la vegetació típica del lloc i les africanitzants palmeres del passeig; i així mateix alguns desastres urbanístics pocs i els nous pisos en construcció que sense ser un desastre no milloren el paisatge.
En un cas desesperat podria demanar ajut als meus veïns. Són parella i acostumen a sortir a la terrassa després del frutis del dia, abans d’anar a sopar. A aquella hora tonta en què la llum es torna melosa i agradable ens trobem tots tres mirant el paisatge ben dutxats i perfumats. No són massa guapos i això deu contribuir a mantenir-los units i feliços. A la nit, els sento moure el llit les parets són fines i de bon matí marxen poc després que les grues comencin a funcionar el progrés, que matina i no fa vacances!
I bé: no sé si ells arriben a temps d’esmorzar a l’hostal però, jo, i aquest deu ser un dels trucs dels 30 euros, encara no ho he aconseguit. A partir de les deu del matí t’envien a fer el cafè a una altra banda. El cafè de L’Imperi, plantat a la plaça més dinàmica de Ciutadella, la del Born, és el millor de tots. És un bar a l’antiga amb ventiladors i bigues al sostre, barra de fusta, grans finestrals i tauletes de marbre pensades per cantar: “Dòmino!” Allà hi he vist una senyora fent un atrevit aperitiu: una llauna d’escupinyes i un altre de musclus, tot per ella sola. Era una senyora grassa amb el cabell curt que vestia una bata de quadres i llegia l’Sport. M’hi vaig fixar perquè tot ordenant l’aperitiu li va dir al cambrer: “Quina calor! Avui ja m’he dutxat tres vegades”. Menorca també és una mica això: l’indígena viu al seu aire i no es deixa intimidar, i aquest desacomplexament fa que el turista s’adoni que es troba en un lloc amb personalitat pròpia i es comporti com cal: és a dir, com el convidat que és.
O sigui que els menorquins segueixen una màxima de país civilitzat: “Si vols cuidar el turista, deixa viure en pau el resident”. En una altra problació turística seria difícil que un bar posat en una zona tan concorreguda es permetés el luxe de tenir zona de no fumadors, i que a més la mestressa fes complir les regles amb tan poques contemplacions. A l’estiu, el menorquí té unes ganes boges de fer diners i obre la paradeta de sol a sol. I si cal més tard: al centre de Ciutadella, fins i tot a la nit pots comprar-hi unes abarques. Però aquí tenen una cosa clara: el negoci no vol dir servilisme sinó bon servei, i això es nota. Després, això sí, tenen excentricitats d’aristòcrata, i a un lloc em diuen amb una elegància que no em permet enfadar-me: “Torni a la tarda que ara no trobo el preu”. Aquesta flema nòrdica deu ser herència dels anys de dominació britànica, però aquesta, si déu vol, serà una altra crònica.]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/20/l-immens-francesc-pujols És veritat que hi ha el cas de Sòcrates: Pujols en podria haver pres exemple. Podria haver intentat atraure’s la posteritat a la brava, cantant la canya als contemporanis fins a guanyar-se un final de tragèdia grega. La follia satírica dels primers escrits, la freqüència amb què anava a desfogar-se als prostíbuls de jove, em fan pensar que això li devia passa pel cap. Però si en va tenir la temptació va fer molt bé d’evitar-la. Encara que Pujols defensés que els catalans venim del grec antic cosa que després subscriuria un altre gran filòsof del país, Josep Ferrater Mora, bé havia de saber que Catalunya no és la Grècia Clàssica: ningú no hagués valorat el seu sacrifici. I ell no hauria trobat l’espina dorsal de la seva filosofia, aquesta que s’expressa en el seu millor aforisme: “La veritat no necessita màrtirs”.
La vida i l’obra de Pujols són la demostració d’aquest principi. Tot i que va morir al llit, tot i que mai va perdre el son per escriure, ens ha deixat un gran llegat: n’hi ha prou d’anar als grans cronistes del país, per veure-ho. Josep Pla i Josep Maria de Sagarra en parlen molt. Ho fan amb un sentiment que no té res a envejar a l’entusiasme amb què Plató reivindicava Sòcrates. En els seus escrits, Sagarra diu que Pujols va fer sonar dins seu “la trompeta de plata de la veritat” i el qualifica de “celler espiritual de Catalunya”. I Pla, tan atent als adjectius, assegura que era un “home únic, excepcional, fabulós”: el català del seu temps que més clar hi veia. Tots dos remarquen la “immensa” influència que va exercir sobre la seva generació, i en recorden l’aire d’home que no s’acaba mai, que concentra tota la complexitat humana i la realitat més diversa de l’època i del país on viu.
Pujols era tan agut que va poder dir sempre el que pensava sense pagar-ne un preu desorbitat. Vitalment va assolir el cim de la tradició estoïca: ja no és suficient que la vida estigui ben representada, com deia Sèneca, ni que es representi amb alegria, com matisava Wilde, a més, cal que no acabi com el rosari de l’aurora. Aquest domini de l’escena situa Pujols com una fita dins de la història del dandisme, tan plena de vides tràgiques. O, si més no, explica què tenia aquest “terrorista de l’esperit” segons Pla, perquè un home tan mesurat com Pompeu Fabra l’anomenés “el xofer de Deu”, un ésser tan esquerp com Carles Riba el trobés “una persona deliciosa”, i un megalòman com Dalí s’hi volgués comparar: “Pujols és l’arquetipus de català, avui encarnat per mi”.
Pujols va trobar en la seva condició de català la inspiració de tota la seva filosofia. És el millor propagandista que ha tingut el país, l’home que millor ha explicat qui som i quin paper podríem jugar a Espanya i al món; és el nostre Herder. No sols perquè t’apuja l’autoestima llegir-lo, sinó per les ulleres que et posa. Una cultura són unes ulleres que situen sobre la realitat uns punts cardinals per orientar-t’hi i treballar-la. I això ofereix Pujols: un punt de vista genuí, la cosmovisió pròpia de la terra que la política ha ocultat. La seva obra demostra que, quan vol, el català sap pensar i que, sempre que s’hi ha posat, ho ha fet d’una manera determinada i concreta. Per això des de Pla fins a Quimi Portet els millors creadors del país l’han admirat: és d’agrair descobrir que tens una tradició, que és possible entendre una mica les pròpies reaccions i les dels que t’envolten.
44 anys després de mort, encara queda gent que el va conèixer. Diuen que qui no hi ha parlat personalment no es pot fer una idea de la seva mesura humana. Jo només puc dir que qui no hagi vist un Heribert Barrera o un Macià Alavedra recordant-lo amb els ulls brillants d’emoció, encara se la farà menys aquesta idea. Ara: pitjor seria conformar-se amb aquest article. De tota la seva obra, hi ha tres llibres reeditats que estan molt bé per començar a descobrir-lo: El nuevo Pascual y la Prostitución, La solució Cambó i la Tardor Barcelonina.

]]>\n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/19/la-solitud-es-un-tigre \n http://enricvila.bitacoras.com/archivos/2006/04/15/bailen-22-una-experienia-siberiana La pastisseria me la prometen tan bona que al final no sé si vaig a veure prostitutes o sirenes. Impossible crear expectatives més altes sobre un bordell. Sobretot tractant-se de Bailèn 22, que es fa passar per discoteca. Com que sucar-hi no té cap mèrit, perquè pagant santa Pere canta, tot el joc consisteix a buscar aquell moment en què el client confon la prostituta que li vol estirar els quartos amb una noia qualsevol. Moment màgic, realment.
Doncs amb la il·lusió de viure'n un m’hi presento, il·lusió, com totes les meves, absurda. Per començar les noies van massa destapades. Les úniques que em fan gràcia són les que s’han vestit per marxar a casa d’un client. Sense el filtre de l’amor, el nu pelat només s’aguanta si és de marbre i l’ha esculpit un artista classicista. Vull dir que quan no hi poses comprensió, fins i tot a una dona de pel·lícula li convé portar una mica de roba; per allò de la il·lusió de desembolicar. Si encara es tracta d’un cos en moviment, com el de les noies que ballen dalt de la barra fent contorsions al voltant d’un pal de bomber, mira: s’accepta parlar d’erotisme. Però les noies que es passegen per la discoteca amb top, pantalonets d’aeròbic i talons farien més efecte sinó volguessin fer-ne tant.
Parlo per mi, perquè la clientela fa cara de satisfacció i és jove, rica i sana. La discoteca és plena de nois guapos encantats de fer els rituals del flirt amb ties bones que cobren. Alguns només vénen a mirar, però mirar és difícil perquè si insisteixes massa en uns pits o una cara bonica segur que hauràs de pagar o treure’t de sobre la propietària. No sé si aquesta sensació de ser carn de voltor s’assembla a la que tenen les noies de les discoteques convencionals però si és així, les compadeixo.
La primera que se m’acosta és colombiana i té 24 anys. Es presenta i amb un dring pispireta em diu: “Va, invítame a una copa”. Anava a fer el gest de dir que no però contrataca amb una mirada de mosqueta morta que només puc dir que sí: 60 euros la broma. L’aviso que ha fet saltar la banca. Rialles. Li dic que consideri la copa un taxímetre perquè no anirem més lluny. No em creu. Insisteixo. Petonets de col·legiala romàntica. “Bon intent, però no, gràcies”. Continua sense creure’m i prova de relaxar-me amb una mica de conversa. Moments estel·lars: “Tienes hijos?”, “estás casado”, “que ojos tan bonitos tienes!”, “Anda, lo vés?, somos iguales!” Tot ho diu amb aquella gràcia de les noies rialleres que semblen ocellets quan parlen. Com que sembla que s’ho passi bé, li segueixo el corrent fins que hi torna: “Va, anímate! Vamos a las haimas.” Las haimas són uns tendals estil oriental, instal·lats a la discoteca mateix, dins les quals hi ha un sofà vermell, un cendrer i un paquet de clínex.
Amb l’excusa d’un amic, la deixo i volto per la sala. Al fons, un escenari; al mig, una gran barra americana; i entrant a la banda dreta, la filera de haimes custodiades per segurates. Hi passo parant l’orella fins que aconsegueixo sentir un gemec, que resulta ser d’autèntic bàrbar: “aaaaaarrrg!” Alguns clients, abans d’entrar a les haimes, tasten la cansalada en els sofàs de l’altre banda i em fan pensar en els meus estius adolescents, quan les noies no eren tan fàcils i et reescalfaven a còpia de magrejades i petons amb llengua. I així, malencòlic, m’enxampa la segona noia de la nit. És russa i es nota que ha llegit Dostoievsky. Vull dir que no es pren la feina amb la frivolitat de la colombiana. El fatalisme la fa anar per feina: mà al paquet. “No, gràcies”. Tampoc em creu i intenta aixecar-me-la amb carícies forçades, de dona que no en faria si sabés que, en realitat, totes les carícies són falses.
- No te gusto, verdad?
- No és això, dona.
- Quieres que te haga un estriptis.
- No gràcies.
- Gratis.
- No gràcies, de veritat.
- Lo ves? No té gusto
Està acomplexada per l’edat: 32 anys. Però té la pell fina i uns pits rosats i punxeguts ?juvenils? que prometen. Li pregunto d’on és.
- De un pueblo de Siberia. Y tu? Tu eres muy, muy catalán, verdad.
- Sí: sóc un dels quatre gats que queda.
- Cómo?
- Res. Que et convido a una copa si m’expliques coses de Sibèria.
I així he trobat el meu lloc al Bailèn 22, parlant de paisatges nevats i temperatures gèlides. Ja és trist tot plegat, quan pagar podria ser una tercera via tan agradable i filosòfica entre el celibat o la submissió a una dona qualsevol.
]]>\n